Subscriu-te
Entrevista

Marta Mathéu

La passió no s’atura

Ara fa deu anys, des d’aquestes mateixes pàgines, definíem la soprano tarragonina d’apassionada pel cant. Una dècada després, hi tornem a conversar per comprovar si les previsions s’han acomplert i conèixer-ne els projectes.

RMC: Poc abans d’aquella última entrevista, havies guanyat el segon premi al Concurs Francesc Viñas i esperaves seguir cantant professionalment i gaudint de la música. És obvi que el somni s’ha fet realitat.

MM: I tant! Jo tenia una llista de concursos on volia participar i vaig començar pel Viñas perquè les dates m’encaixaven, però sense cap més intenció que veure com funcionava. Després de guanyar-lo, però, va deixar de tenir sentit fer els altres. Pel que fa a la resta, l’única cosa que no havia previst és que estaria donant classes i que m’agradaria tant.

RMC: Des del curs passat ets professora del Conservatori del Liceu. Com va sorgir aquesta possibilitat?

MM: Ja abans que m’ho oferissin, hi havia col·legues que em demanaven que els escoltés i aconsellés tècnicament. El Conservatori del Liceu vol que els seus professors siguin músics en actiu, de manera que, quan m’ho van proposar, em vaig donar una oportunitat i he arribat fins aquí. Ara tinc llista d’espera, però ja no puc incrementar més el nombre d’alumnes per falta de temps. Poder alimentar-se un mateix amb el que estàs ensenyant i que ells et retornin el fruit d’allò que els dius és fantàstic!

RMC: Parlem de repertori: de deu anys ençà, t’has consolidat en els àmbits de l’oratori i el lied i és a punt d’arribar el salt definitiu a l’òpera. A què ho atribueixes?

MM: Estic recollint allò que vaig sembrar i madurant tot el que recullo. Per a mi, Beethoven i Wagner van ser un punt d’inflexió tècnic quan estava acabant d’estudiar al conservatori, on em deien la “Cantus Firmus” perquè només cantava oratori. Ja llavors vaig trobar gent que em va ajudar a debutar en papers que després he tingut interioritzats, que puc fer del dret i del revés. Un cas que va confiar en mi va ser Pep Prats, amb qui vaig cantar el Magnificat de Bach, El Messies de Händel o la Passió segons sant Joan. Però també cal saber cantar cada cosa al moment adequat: jo amb vint anys cantava Carmina Burana, però aviat vaig haver de dir que no. Vaig començar com a lírica lleugera, però la meva professora, Ana Luisa Chova, ja deia que evolucionaria cap a lírica pura, i aquí és on soc ara.

L’única cosa que no havia previst és que m’agradaria tant donar classes

RMC: ¿Has deixat de fer alguna cosa perquè la carrera no t’ho hagi permès?

MM: No. La meva idea era treure’m la diplomatura de magisteri, però vaig entrar molt jove al Cor de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona –perquè necessitaven veus– i allà em van dir que tenia talent. I com que soc molt tossuda, quan se’m posa una cosa entre cella i cella, hi vaig. Sempre de manera respectuosa, això sí, perquè hi ha gent en aquest món que si t’ha d’aixafar, t’aixafa. Soc conscient que tinc l’handicap del perfil, perquè si han d’escollir entre una persona prima i una amb quatre talles més, agafaran la primera. Però jo havia de seguir treballant i vivint i he buscat altres coses. I ara, tot i haver-me aprimat, tampoc no hi ha hagut un canvi radical en aquest sentit. També és possible que m’hagin encasellat pel que fa al repertori, però com deia, aquest últim any he fet canvis vocals i he fet audicions en llocs on abans no em volien escoltar. I els mateixos que deien que ja sabien com cantava però que feia deu anys que no em sentien, ara queden sorpresos del meu registre central i dels meus aguts.

RMC: Més enllà de les conseqüències en la manera de cantar, el canvi d’imatge també és notori…

MM: La idea de la meva nova imatge és que sigui trencadora: soc jo mateixa però en un altre registre en què no em coneixen. Jo sempre soc riallera i en les últimes fotos que m’han fet estic més seriosa, per separar la Marta del personatge: no soc diva les vint-i-quatre hores del dia. Tot plegat ha estat fruit d’un canvi d’agent, d’haver trobat una persona que creu en mi, aposta i no espera que els altres truquin per demanar per mi. Per això, a més de les noves fotos, he tornat a fer audicions a tants llocs. És clar que, d’altra banda, això és intrínsec a la nostra feina: cada vegada que canvia un director artístic, cal audicionar, i jo sempre hi estic disposada.

Estic recollint els fruits d’allò que vaig sembrar i madurant el que recullo

RMC: Els últims mesos, has actuat a les ordres de nous directors, com Dudamel, i has participat d’estrenes com el Requiem d’Albert Guinovart. Amb què et quedes de tot això?

MM: Cantar la Novena de Beethoven a Santiago de Compostel·la amb Dudamel va ser una oportunitat d’or, molt intensa tot i la brevetat. A més de ser una persona mediàtica, és un músic que té les idees molt clares i em va agradar molt la seva capacitat d’emocionar a través de la música. Va transformar el so de la Simfònica de Galícia mitjançant les indicacions que va fer als instrumentistes i que són les mateixes que després va aplicar al quartet vocal. Pel que fa al Requiem de Guinovart, m’ho vaig passar molt bé, ja que tenim una gran amistat i hem connectat molt. Quan afronto una obra nova, sempre hi ha un moment de dubte, però després penso que, si tinc una solvència cantant altres compositors, tan sols es tracta de portar aquella música al meu terreny. I no m’agradaria deixar d’esmentar tots els projectes de Jordi Savall en què he col·laborat: d’ell he après l’agilitat a l’hora de fer música i la necessitat d’estar oberta a qualsevol canvi, a més del renom que m’aporta. D’altra banda, també he recuperat La démoiselle élue de Debussy que he cantat recentment a Pamplona i que ja havia treballat quan encara era al conservatori.

RMC: Finalment, acabem amb el mateix exercici que fèiem l’última vegada: com et veus d’aquí a deu anys?

MM: Crec que entre els 35 i els 45 anys es produeix el moment de màxima plenitud vocal. La joventut t’aporta frescor però gens d’experiència tècnica. Cal que passi el temps i que l’instrument maduri. D’aquí a deu anys em veig dalt dels escenaris i també donant classes. És veritat que tinc molta feina i a vegades he de fer equilibris, però és un tàndem que a mi m’ha anat bé. Però també podria ser que em demanés una excedència per centrar-me en algun projecte que m’interessés i que em suposés, per exemple, un gran salt internacional, perquè m’agrada molt l’aventura. El que tinc clar és que la carrera m’omple molt: ara tinc una estabilitat i vull seguir per aquí.

Fotografies: Michal Novak

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *