Maria Ribera

ALBERT TORRENS: És coneguda la teva passió per Emili Pujol. ¿En quina mesura l’aniversari de la seva mort és el germen d’aquestes Jornades?

MARIA RIBERA: És cert que tot neix, en bona part, a partir de l’efemèride. Ja fa temps, per no dir anys, que havia projectat diverses coses que es podrien fer a l’entorn de Pujol, des de concerts –lògicament– fins a una exposició, perquè el seu llegat no és vistós, es troba a Lleida en una institució tancada al públic. A poc a poc la idea va anar creixent fins a confeccionar el cartell de les Jornades, i n’estic contenta perquè hi ha activitats molt interessants. Però en realitat són molt més que un homenatge a Emili Pujol: la principal voluntat és la projecció de la guitarra i del seu paper a casa nostra tot gaudint de propostes de músics i compositors poc habituals.

AT: Et vas formar en un entorn on vas coincidir amb deixebles de Pujol que et van transmetre la teva admiració per ell i això et va despertar l’interès per la seva obra. Recorda’ns breument els diversos treballs que li has dedicat.

MR: Tot va començar quan era al Conservatori del Liceu, amb el documental Emili Pujol, mestre de vida, que vaig presentar el 2011 com a final de carrera. Després vaig fer un màster sobre uns projectes inèdits seus i tot ja estava enfocat a la realització d’una tesi digna de la vida d’aquest personatge, que n’expliqués la biografia d’una manera al màxim de detallada possible. I quan vaig acabar la tesi, vaig deixar el teclat de l’ordinador per tornar a la guitarra i vaig enregistrar un disc titulat Maria Ribera Gibal interpreta Emili Pujol (Audiovisuals de Sarrià, 2018), que també va ser una altra fita interessant.

AT: Així doncs, la tesi doctoral no va suposar el final de res, sinó un pas més en el camí cap a l’organització d’aquestes Jornades. Com vas decidir l’envergadura que els has donat finalment?

MR: De fet, volia fer diversos actes que no s’han pogut dur a terme arran de la COVID-19, perquè tot això –com he dit– ja s’estava preparant abans. Quan va esclatar la pandèmia, vaig pensar que no es podria fer res i, evidentment, pel camí hem perdut coses: hi havien de participar moltes altres persones, havíem planificat activitats amb lutiers i compositors, projectes que anaven més allà de concerts –tot i que ja en fem– i que implicaven el contacte directe amb instruments diversos… Tot això ha quedat a l’espera de poder-ho organitzar més endavant.

AT: Les Jornades, les vas inaugurar tu mateixa com a membre del duo Ribera-Sàbat el 27 de setembre passat, a Monistrol de Montserrat, i s’allargaran fins a primers de desembre. Aquests dos mesos llargs engloben la data de l’aniversari Pujol –el 15 de novembre– i altres activitats, tot sota l’epígraf “A cada jorn ens despertarà una guitarra”. A què respon?

MR: En el calendari que havíem previst inicialment, hi havia activitats pràcticament cada cap de setmana, però hem perdut la col·laboració d’alguns municipis que estaven programats de feia temps i això explica els forats que hi han quedat. El lema o subtítol “A cada jorn ens despertarà una guitarra” respon a aquesta idea de regularitat que solen tenir els cicles o festivals, però també respon a un ideal romàntic d’omplir Catalunya de guitarres, perquè la història de casa nostra està molt lligada a aquest instrument: de fet, ja hi ha la famosa i antiga frase que diu que “la guitarra és un invent dels catalans”… I com que aquest projecte és tan personal, la regularitat s’ha adaptat a la conveniència dels qui hi participem. Finalment, hem fet tot allò que els espais interessats han pogut organitzar i en les dates que ho han volgut fer, sempre que quedés dins d’aquest trimestre.

AT: A més de la teva presència en un total de tres programes –ja sigui en solitari o com a membre del duo–, hi ha diversos convidats. Què fa que siguin al cartell i com han reaccionat a la invitació?

MR: Estic especialment contenta de la presència de Feliu Gasull. Li estic molt agraïda i ell també hi està il·lusionat. He tocat obres seves, tant en solitari com en duo, i alguna vegada, parlant amb ell d’una composició seva per a guitarra que jo estava estudiant, m’havia dit que s’havia inspirat en Emili Pujol. I arran d’aquest vincle encara em va interessar més que vingués a les Jornades. Per a mi, ell és un dels principals continuadors de la tradició de compositors catalans per a guitarra en què s’inscriu Pujol. Lògicament, fa coses diferents i treballa l’instrument d’una manera actual, però tinc ganes que ens expliqui d’on li ve aquesta inspiració o què veu en la música de Pujol i d’aquella època, i la relació amb la seva música.

AT: Coneixent-lo, doncs, ¿podem dir que farà una petita classe magistral?

MR: No ho plantejo així, perquè es tracta que en pugui gaudir tothom, no només especialistes en guitarra o composició, però sí que, sobretot ara que a la majoria d’escenaris no podem donar programes de mà, tots els convidats han d’explicar el que tocaran. No vull que els concerts es limitin a l’escolta i l’aplaudiment d’una obra darrere l’altra, sinó que han de ser una mica pedagògics. I en Feliu ho farà i la resta d’invitats també ho propiciaran.

AT: Un dels concerts, el de Jordi Sàbat, tindrà lloc al Museu Pau Casals del Vendrell…

MR: Sí, i aquest serà un altre concert molt interessant. Pau Casals i Gaspar Cassadó van ser amics d’Emili Pujol, i per això aquest concert està situat en aquest entorn inspirador. Jordi Sàbat oferirà un programa que relaciona el violoncel amb la guitarra, on hi haurà música de Bach i de Cassadó, peces originalment escrites per al violoncel que han estat arranjades per a guitarra pel mateix Jordi, i també música d’Emili Pujol i Agustí Grau, aquest últim un compositor poc conegut que col·laborà amb Pujol i Llobet, i que també va ser fundador de la «Revista Catalana de Música».

AT: ¿I pel que fa al concert de M. Teresa Garrigosa i Miguel Javaloy?

MR: En la llista, de propostes que m’interessava programar per poder mostrar al públic la història de la guitarra de Catalunya, n’hi havia diverses, i hi encaixava especialment bé enguany la del duo format per M. Teresa Garrigosa i Miguel Javaloy. Aquest any fa 125 anys de la mort de Jaume Bosch, un compositor català molt desconegut, però en canvi conegut a París, al seu temps, com el rei de la guitarra. Ells van enregistrar un disc amb música seva per a cant i guitarra, i quan els vaig convidar van estar molt contents perquè actualment el més habitual és trucar per anul·lar un concert, no per oferir-lo.

AT: Finalment, cal esmentar el Trio Cànticum i Marcos Villanueva.

MR: El Trio Cànticum té un projecte molt curiós i atractiu amb un ensemble format per guitarra, flauta o clarinet (depenent de la peça) i un joc de diferents càntirs que ha dissenyat el mateix percussionista del grup. Crec que el programa és molt adient per a les Jornades, perquè interpreten música de Baltasar Samper, un compositor mallorquí molt poc conegut. A més, també presentaran altres autors i música pròpia. Pel que fa al concert de Marcos Villanueva, oferirà música de Julián Arcas amb una guitarra ben especial: la mateixa guitarra de Torres que Arcas tocava. Ell mateix ens explicarà com va arribar a les seves mans. Tot plegat intenta explicar la història de la guitarra catalana, d’una manera o d’una altra.

AT: Fins ara hem destacat els concerts. ¿I pel que fa als altres formats?

MR: Hi haurà l’exposició, les conferències i les rutes, activitats enfocades des d’un perfil diferent amb la intenció d’atreure tot tipus de públic. Algunes estaran dedicades a Pujol, com el diàleg “La Barcelona de Francesc Tàrrega i Emili Pujol” i tractarà d’aquests dos personatges, el perquè de la seva fama i quin és el seu llegat. També hi haurà concerts-conferències més concrets, com el centrat en el llegat Pujol al Museu de la Música, on tocaré una de les guitarres Torres del Museu. També ens reunirem a la Biblioteca de Catalunya, que posseeix material molt especial, com el Diccionari dels guitarristes de Domènec Prat. I tindrem l’exposició al Centre Cívic Pere Pruna, on es podrà descobrir una mica d’història a partir de material que he anat recollint amb els anys, propietat de familiars i deixebles de Pujol, o que fins i tot m’han ofert per sorpresa de vegades en acabar un concert. No són tresors com els que tenen a l’Institut d’Estudis Ilerdencs –malgrat que l’anomenada Sala Pujol fa molts anys que hi està tancada–, però m’he anat fent el meu propi museu i se’m va acudir exposar aquests petits objectes –fotografies, programes de concert, retalls de premsa, objectes personals…– que per a mi tenen molt de valor i poden ajudar a descobrir un llegat de la guitarra a qui visiti la mostra.

AT: El 15 de novembre, data del quarantè aniversari de la mort de Pujol, tindrà lloc un acte al seu municipi nadiu, la Granadella. Com serà?

MR: Serà l’acte més complet de tots, perquè hi intervindran diverses disciplines i artistes. D’entrada, si tot va bé i l’editorial arriba a temps, la principal novetat serà la presentació de la biografia que jo mateixa he escrit sobre el mestre. Volem que qui hi assisteixi, amb reserva prèvia, pugui degustar productes de la zona –oli i alguns vins–, escoltar la guitarra i els poemes que Pujol va escriure i que s’hi recitaran. També s’hi projectaran imatges antigues, fotografies d’homenatges que li van fer allà mateix en vida seva, on segurament apareixen nens que avui són grans. En definitiva, es tractarà d’una experiència multisensorial, un nou homenatge particular que pot agradar molt a la gent de la Granadella, però obert a tothom.

AT: Tot això, com es finança i qui ho fa possible?

MR: Cada espai –de naturalesa diversa: hi ha museus, centres cívics, espais municipals o privats i fundacions…– afronta el projecte que acull i així ho hem intentat reflectir al fullet. No som cap empresa ni festival amb ànim de lucre. En el fons, és com si hagués unit la meva agenda de concerts i la dels meus amics per intentar divulgar la història de la guitarra al nostre país de maneres diferents i apropar-ho al públic.

AT: ¿Et consideres l’apòstol d’Emili Pujol després d’aquesta identificació tan intensa?

MR: Hi ha una frase que diu: “La guitarra va tenir un apòstol, Francesc Tàrrega, i aquest un devot excepcional, Emili Pujol”. Jo em considero afortunada d’haver pogut descobrir tota aquesta tradició de la guitarra, i cada dia segueixo descobrint i aprenent coses sobre el nostre instrument, i sí que m’han arribat a dir en alguna ocasió “la néta de Pujol”, que ell no va tenir… Però el que sí que puc dir és que vaig tenir persones, i encara en tinc, que m’han ajudat molt en aquest camí. Especialment, quan era molt petita, amb només 12 anys, vaig conèixer Armando Marrosu, un deixeble seu de Sardenya que, per a mi, ha estat com Pujol personificat. Ens vam trobar als cursos d’estiu de la Universitat de Cervera, on Pujol també havia impartit classes. Ara Marrosu és molt gran, però jo hi tinc molt de contacte i encara em parla de les classes de Pujol. Precisament així va començar tot: volent saber més sobre el mestre lleidatà vaig entrar al món de la musicologia, i progressivament el meu camp d’investigació ha abastat més autors i temàtiques entorn de la guitarra… Per això he impulsat les Jornades de Guitarra de Catalunya, per explicar entre tots la història de la guitarra, amb els seus protagonistes, i la relació que els catalans hi vam tenir i encara hi tenim. És una història que és nostra, i sigui com sigui tots en som els continuadors: hi ha moltes persones que hi treballem i que s’hi dediquen i cadascú hi posa el seu granet de sorra. És així com les Jornades volen divulgar tant el passat com el present i futur de la guitarra catalana.

AT: Finalment, ¿hi haurà una nova edició de les Jornades en el futur?

MR: Sí! La idea és poder continuar-les, perquè hi ha molts projectes que han caigut a l’últim moment i els hem anat deixant per a la primavera. Potser les properes Jornades seran llavors i podrem treure del calaix aquestes i altres propostes interessants que puguin aparèixer durant aquest temps. Al web www.jornadesdeguitarra.cat hi ha tota la informació per fer les reserves a les activitats i estar informats de les novetats futures.