Subscriu-te
Entrevista

Renée Fleming

Una apassionada de la veu humana

Podríem definir la seva carrera al món de la lírica com molt eclèctica. Ha alternat l’òpera barroca amb el cabaret, Strauss amb el jazz, el musical americà amb Mozart, el bel canto amb l’òpera contemporània… I malgrat els seus grans èxits es veu sempre com una estudiant.

Mercedes Conde Pons: ¿Hi ha algun estil amb el qual senti una afinitat especial? Quins han estat els seus objectius al llarg d’una carrera tan prolífica?

Renée Fleming: Jo només soc una apassionada de la veu humana, i això inclou tots els gèneres. Per a mi, és la forma d’expressió artística més personal i directa, i pot ser també molt poderosa en qualsevol dels estils. Mentre creixia vaig tenir la sort de ser exposada a tot tipus de música. Escoltava Joni Mitchell, jazz, òpera, barroc, Broadway, pop, música contemporània. L’oportunitat per a aquest tipus d’exposició és encara millor avui en dia. Crec que una de les millors coses de l’era digital en què estem immersos és que et pots connectar fàcilment i escoltar qualsevol tipus de música. No és com aquella petita habitació al fons de la botiga de discos on només sona òpera i l’apartat de jazz està just a l’altra banda de la botiga. Actualment les fronteres són menys rígides, qualsevol tipus de música està només a un clic de distancia. Crec que la meva motivació ha estat sempre expandir la meva habilitat d’expressar-me a través del cant. Pot ser que hagi aconseguit alguns reptes a nivell personal, però encara penso en mi mateixa com una estudiant de per vida. Sempre hi ha més per aprendre i més per fer.

MCP: Vostè probablement és la cantant que ha cantant més estils diferents al llarg de la seva carrera, en adaptar la tècnica al tipus i al gènere musical: òpera, musical o crossover. Quines són les diferències principals entre el cant líric i el cant modern? ¿Resulta difícil canviar de tècnica?

RF: La diferència principal per a mi té a veure amb l’ús de l’amplificació. Els cantants clàssics som realment els darrers cantants a cantar absolutament sense amplificació. Crear un so que sigui capaç de travessar una gran sala de concerts, sovint entre dotzenes d’instrumentistes i un cor, requereix un entrenament vocal i una tècnica molt específics. A causa de l’exigència extrema d’aquesta tècnica, els cantants lírics no poden fer més de dos o tres concerts o representacions operístiques a la setmana. Sempre he sabut que cantar amb amplificació requereix una tècnica vocal diferent, però quan se’m va manifestar de forma més clarificadora va ser quan vaig participar al llarg d’aquest any al musical Carousel a Broadway. Amb vuit representacions a la setmana, jo no hauria pogut cantar exactament igual com ho faig en òpera o en concert. Els principis per cantar bé són els mateixos, però l’amplificació permet un estil de producció vocal molt més íntim, molt menys cansat. Vaig gaudir molt explorant això al meu nou àlbum, Renée Fleming: Broadway. Inclou música des del 1920 fins ara i es pot dibuixar el canvi en els estils de cant, començant amb Rodgers i Hammerstein, abans que existís l’amplificació, i en què els cantants cantaven amb una tècnica molt similar a la del cant clàssic. Després hi ha música com la de Kander i Ebb, famosos per Chicago i Cabaret, que incorporen influències del vodevil, el cabaret europeu i el jazz. Més recentment, la música popular ha estat una gran influència en el so de Broadway. El disc inclou fins i tot una cançó molt bonica d’Sting, del seu espectacle The last ship. L’altra gran diferència és l’estil, però l’estil és diferent en qualsevol idioma i període, en la música clàssica també. De fet, és l’aspecte més interessant a nivell interpretatiu del cant clàssic, en quatre-cents anys de música pots escollir entre una gran varietat.

Renée Fleming. @Decca/Andrew Eccles

MCP: Vostè sempre ha donat suport a la creació contemporània i ha estrenat òperes de John Corigliano, Carlisle Floyd, André Previn, Conrad Susa… ¿Creu que el gènere operístic té futur als nostres dies, en què el món digital i el cinema semblen fer-li una forta competència?

RF: Estic convençuda que l’òpera té un gran futur. No hi ha res que es pugui comparar amb l’emoció visceral que produeix escoltar una veu no amplificada, i la gent sempre estarà compromesa amb la narració musical, que és al cor d’aquesta forma d’art. Avui en dia s’estan estrenant òperes molt estimulants, fins i tot en llocs inesperats. L’altre dia vaig anar a veure Mile-long de David Lang al Highline, un parc construït sobre unes vies de tren inutilitzades a Manhattan (Nova York), i va ser fascinant. I la demanda és enorme, gairebé era impossible trobar-hi entrades!

MCP: La història de l’òpera l’ha situada en un lloc d’honor, com una de les veus més pures del nostre temps, només comparable a les de grans cantants com Victoria de los Ángeles i Montserrat Caballé. Com gestiona la pressió amb aquesta etiqueta tan exigent?

RF: És molt amable. Té raó de pensar que suposa una gran pressió mantenir l’èxit al món de la clàssica, i el fet de tenir un so únic, recognoscible, és una part d’això. Quan començava la meva carrera, crec que mirava els reptes i pensava: “Si puc aconseguir això, em puc relaxar”. Però després d’haver assolit aquells reptes he hagut de treballar tan fort com al principi per tal de mantenir el nivell de les representacions. Un ha de ser capaç de sortir a l’escenari i lliurar el so que la gent espera escoltar. Per a mi, les decisions que he pres per mantenir aquest nivell han estat molt pràctiques i, sobretot, de disciplina, tant en la meva carrera com en la meva vida personal. He de ser curosa a espaiar les representacions i els viatges, per tal de protegir la meva veu, i no puc passar temps en restaurants sorollosos (fet que significa, pràcticament, a cap restaurant). Sovint he pensat que estaria bé obrir un restaurant que es digués: Silenzio.

"Soc una gran admiradora de Victoria de los Ángeles. La seva veu personifica la idea d’“un somriure en el so”. Montserrat Caballé era una col·lega extremadament generosa, amb un fantàstic sentit de l’humor”

Renée Fleming en una imatge promocional. @Decca/Timothy White

MCP: Fa temps va dir públicament que cantar a Bayreuth el rol d’Eva a l’òpera de Wagner Els mestres cantaires de Nuremberg va ser un error. Què va aprendre d’aquella experiència? Per què no ha cantat mai més cap altre rol de Wagner?

RF: El rol d’Eva era una mica greu per a mi, i com que estava cantant en alemany a Bayreuth, em vaig focalitzar molt en la dicció. El compromís posterior a aquest era l’extremadament exigent rol de Donna Anna al Don Giovanni de Mozart, i vaig percebre que l’adaptació necessària generava una pressió sobre la meva veu que no volia. Finalment, jo soc una soprano lírica i la majoria de rols de Wagner no són bons per a la meva vocalitat. Ja m’agradaria que ho fossin! Hi ha rols que m’encantaria cantar, incloent-hi rols meravellosos del verisme com Tosca. Però trobar el repertori adequat per a la teva veu és crucial per tal de mantenir la salut vocal.

MCP: Vostè ha expressat sovint la seva admiració per veus com les de Victoria de los Ángeles i Montserrat Caballé. Què destacaria de cada una d’aquestes cantants?

RF: Soc una gran admiradora de Victoria de los Ángeles. Em vaig enamorar de la bellesa, dolçor i elegància de la seva veu des del primer moment que la vaig sentir i, des de llavors, encara avui l’escolto. La seva veu personifica la idea d’“un somriure en el so”. El món ha sofert una gran pèrdua amb la mort de Montserrat Caballé [esdevinguda pocs dies abans del moment en què es va fer aquesta entrevista]. El seu mestratge en el bel canto, el refinament del seu so, especialment el seu incomparable pianíssim agut, són només alguns dels atributs que la feien única. Ella era capaç d’una gran potència, i tenia un repertori admirablement molt extens. La vaig sentir cantar Cléopâtre de Massenet a Barcelona i Verdi al Met de Nova York. Però la seva Salome d’Strauss va ser llegendària, i també va cantar Wagner, Rossini i els grans rols veristes de forma brillant. Vaig ser molt afortunada de cantar al seu costat Il viaggio a Reims de Rossini al Covent Garden de Londres. Era una col·lega extremadament generosa, amb un fantàstic sentit de l’humor. Jo estava aleshores embarassada del meu primer fill i va compartir amb mi les seves experiències en aquest aspecte, també.

MCP: Va estudiar amb Elisabeth Schwarzkopf i amb Arleen Augér a Europa, després de formar-se als Estats Units. Quins són els consells més importants que ha rebut dels seus professors al llarg de la seva carrera?

RF: Una de les coses que més m’agrada, de cantar, és la forma tradicional, com el coneixement sobre la tècnica i les millors pràctiques es transmet a través dels segles de cantant a cantant, de generació a generació. Aquest és el principi de les masterclasses, i una de les raons per les quals m’ho passo tan bé fent-ne. A més de la meva formació a Europa amb les cantants esmentades, vaig tenir molta sort de tenir com a mentores Beverly Sill, Marilyn Horne i Leontyne Price, que em van donar incalculables consells per a la meva carrera. Els meus professors de tècnica vocal no només compartien els fonaments del cant amb mi, sinó que també em van fer de guia en el repertori, en els passos a seguir i inclús en el negoci de la música.

“Mantinc converses per fer l’estrena d’una nova òpera al Met de Nova York”

Renée Fleming com a Mariscala a l’òpera de Richard Strauss “El cavaller de la rosa” @Ken Howard – Met Opera

MCP: Vostè va tenir una relació d’admiració mútua amb Sir Georg Solti, manifestada públicament de forma repetida. Què recorda millor d’ell com a músic i com a persona?

RF: Quan el vaig conèixer, Georg Solti ja era una llegenda. Vaig entrar al darrer minut dins un concert i un enregistrament del Così fan tutte de Mozart, i recordo perfectament caminar cap al seu estudi a Londres i veure la multitud de Grammy Awards alineats a l’ampit de la finestra. Ell tenia grans expectatives i va ser molt estricte, especialment pel que fa al ritme, però d’altra banda va ser un gran suport. Després va venir Don Giovanni, junt amb el meu àlbum Signatures. Va ser una experiència meravellosa, perquè se’m va oferir l’estranya oportunitat –un luxe, en realitat– d’enregistrar escenes senceres, en lloc de només les àries. Teníem molts més plans quan va morir de forma sobtada. Va ser un xoc total, perquè la seva energia i vitalitat el feien semblar molt més jove. Em considero una privilegiada d’haver pogut aprendre tant d’ell en un moment tan incipient de la meva carrera.

MCP: Richard Strauss és un compositor predilecte en la seva carrera, i el públic aprecia internacionalment les seves actuacions en aquests rols. De fet, Richard Strauss va ser el compositor escollit per acomiadar-se dels escenaris, l’any passat, amb El cavaller de la rosa

RF: De fet, aquesta és una informació equivocada que ha transcendit i que em fa feliç de corregir. No m’he acomiadat de l’òpera. Sí que és cert que les meves darreres actuacions com a Mariscala d’El cavaller de la rosa a la Metropolitan Opera van ser el meu adéu al meu repertori líric passat, que abasta cinquanta-cinc rols. Però actualment em trobo en converses per fer l’estrena d’una nova òpera al Met de Nova York.

Hi ha la tradició d’un tipus de soprano lírica ideal per als rols de Mozart i Strauss. Jo he seguit aquesta trajectòria fins a un cert punt, mentre cantava també rols de bel canto que m’anaven bé; també òpera francesa de Massenet; Rusalka de Dvořák i altres títols. Però m’encanten les dones a les òperes de Richard Strauss. Per a mi, hi ha un arc psicològic que comença amb Arabella, passa per la comtesa Madeleine de Capriccio, i va fins a la Mariscala d’El cavaller de la rosa. Sento que són gairebé la mateixa dona en diferents estadis de la seva vida. Això, sumat al fet que em van molt bé vocalment, són brillants i complexes, tenen el control sobre les seves vides (i l’exerceixen) i estan lluny de ser víctimes. Strauss tenia una comprensió i un talent únic en l’ús de la veu de soprano, potser perquè estava casat amb una soprano.

MCP: Anys enrere, en un article aparegut al diari «The New York Times», va expressar el seu desig de treballar com a professora de cant un cop abandonés els escenaris, tal com van fer els seus pares. ¿Ja ha començat a fer espai a la seva agenda per exercir com a professora? Quin seria el consell bàsic que donaria a un estudiant de cant?

RF: Els cantants acostumen a ser generosos a l’hora de compartir el seu coneixement I experiència, i jo no en soc una excepció. Sempre que puc ofereixo masterclasses. I m’apassionen els passos que s’estan fent en la intersecció entre la música, la salut i la neurociència. Perquè la música involucra més parts del cervell que gairebé qualsevol altra activitat; els neuròlegs estan fent servir la música per estudiar les funcions cerebrals. Estem aprenent que l’estudi de la música té enormes beneficis en el desenvolupament dels infants, i la musicoteràpia s’ha incorporat en tractaments per a un ampli rang de problemes de salut, incloent-hi l’Alzheimer, l’autisme, el Parkinson, ictus, traumatismes encefàlics, trastorn per estrès posttraumàtic i gestió de mals crònics. He realitzat presentacions titulades “Música i la ment” tant als Estats Units com al Canadà sobre aquesta matèria durant més d’un any.

Però sóc feliç dient que encara no he posat punt final a la meva carrera com a intèrpret, i mentre pugui cantar bé, la continuaré. Com a consell per als joves cantants, crec que transmetré el que un dia em va dir Leontyne Price: “No oblidis mai això”, em va dir, assenyalant-se la gola. “Desconnecta de tot aquell so que ve amb els llums d’escena i focalitza’t en el teu instrument, perquè aquest és la base de tot.”

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *