Estrena de Gold dust rush, del 27 al 29 de juliol, al Graner Centre de Creació.
Per Clàudia Brufau
Ja fa més de mig any que l’Eulàlia Bergadà va presentar una mostra del seu projecte al Mercat de les Flors, entre tres finalistes més. Gold dust rush és el projecte guanyador de la primera edició del Premi de Dansa de l’Institut del Teatre. Aquest premi consisteix a donar ajuda a la producció i exhibició d’obres de creadors i intèrprets joves. Eulàlia Bergadà és la coreògrafa i l’ànima d’aquesta peça, nascuda el 1985 a Palma, i ha treballat com a ballarina i actriu en diferents muntatges. S’ha format a l’Institut del Teatre: en dansa clàssica i contemporània, a la jove companyia dirigida per Catherine Allard, i també hi ha estudiat el grau superior de coreografia. Bergadà ha creat Verba volant per al Ballet Jove Mallorca (coproducció del Teatre Principal de Palma, 2013), La cochonnerie (estrenada a La Pedrera en el cicle SoloAra, 2013) creada amb la violinista Aloma Ruiz, i peça a partir de la qual va començar a aprofundir en el seu imaginari; recentment ha tornat a presentar Flying pigs (2015) i The sinners (2016), peça finalista al Concurs Coreogràfic de Hannover.
Gold dust rush és una peça frenètica i sensorial que proposa als espectadors un viatge visual i sonor per submergir-nos en el deliri, entès com a estat catàrtic que dóna peu al desordre que travessa els cossos. Parlem amb Eulàlia Bergadà de l’imaginari que hi ha darrere aquesta peça.
-Sembla com si sempre toquessis temes força universals, clàssics o ancestrals. En Flying pigs, per exemple, parties de la idea de la matança del porc a Mallorca. D’on surt el teu impuls per crear una coreografia?
-El meu desig inicial no és fer una peça sobre Dalí, sobre la catarsi o sobre la llum i la foscor… A mi m’agrada dir que és com un somni en el qual se’m barregen situacions, llocs, imatges, persones que potser semblen inconnexes, però que comparteixen una arrel. El que m’impulsa a fer una obra és esbrinar què és tot això, pel que fa a mi mateixa, i també com ho puc comunicar al públic.
-El títol es pot traduir com “La febre de la pols d’or”. Com és que et decantes per l’anglès a l’hora de titular l’obra?
-Posar el títol en anglès m’ajuda a distanciar-me’n. Perquè vull que allò que ha nascut d’una manera molt personal, la gent s’ho faci seu, que també sigui el seu viatge.
–En Gold dust rush t’endinses en el deliri. Com el defineixes?
-El deliri és el desordre intern que té cadascú de nosaltres. La foscor i l’ombra que tenim dins i que en el fons sempre necessitem treure a la llum. És molt difícil donar-hi forma, ja que és un univers molt intangible: emocions, percepcions. Tot el desordre s’ha d’endreçar, busquem la llum, brillar i sobretot trobar un moment de catarsi.
-“Rush” (febre) representa el deliri i “Gold” (or) és tradicionalment associat amb el luxe. Has indagat en la riquesa interior i exterior, oi? ¿Són tan antagòniques com semblen?
-M’he preguntat què és la riquesa interior i exterior. Potser amb l’or no, però les dues tenen a veure amb el to brillant. El món de la vanitat, el del luxe, es representa amb una pàtina resplendent. El món místic és un viatge a través de la foscor, cap al jo interior. Et parla de l’alquímia de les emocions i l’esplendor de l’interior. Però hi ha un punt superficial en el món de la mística. Al cap i a la fi, totes les religions acaben pervertint-se i abraçant la riquesa exterior.
-La música de l’espectacle ha estat composta per Aloma Ruiz, que la tocarà en directe en les funcions. Quin pes té la música en la creació de l’espectacle?
-Treballar amb música en directe és vital. Amb l’Aloma, hi tinc una complicitat molt gran, tenim una sensibilitat semblant. La manera que té ella d’entendre el cos de l’instrument és igual com jo entenc el meu. A més, per a mi el so és com un cos més sobre l’escenari. Transfereixo el meu sistema de classificació de moviment a la música: el color, les atmosferes, les imatges, les textures. Treballem la música juntes com ho puc fer amb els ballarins i després ella ho desenvolupa pel seu compte. L’imaginari que tinc em ve de la música. M’hi ajuda perquè és sensitiva i abstracta. La música ens afecta encara que no vulguem. A més, jo m’he adonat que no estructuro la coreografia a nivell conceptual o narratiu, sinó musicalment.
-No ets pas nova en l’ofici, però és la primera vegada que presentes i estrenes treball en un marc com el Festival Grec. Què comporta aquesta oportunitat?
-A això que m’ha passat, hi tinc molt de respecte. Perquè és la primera vegada que entro en contacte amb el món institucional, en el qual la comunicació i la imatge van a mil per hora. Has d’escriure la sinopsi i explicar el projecte, et fan la foto i el teaser, i encara no has acabat l’obra! A més, m’han donat una oportunitat tan gran, que tenir-la vol dir saber-la utilitzar, tractar-la bé. Jo m’he educat sobre l’escenari i al voltant hi ha tot un món igual d’important que el fa possible. Tinc un gran camí per aprendre. El que em pregunto és com m’equivocaré aquest cop. Què cridarà més l’atenció, si m’equivoco o l’empenta que he tingut d’assumir un risc.
Gold dust rush és una coproducció de l’Institut del Teatre, el Grec 2016 Festival de Barcelona i Morlanda Creacions SL, amb la col·laboració del Mercat de les Flors, la Fundació SGAE, l’Institut Ramon Llull i Graner Centre de Creació.
Fitxa artística:
Direcció i coreografia: Eulàlia Bergadà Serra. Assessorament de direcció: Lipi Hernández. Assessorament dramatúrgic: Roberto Fratini. Interpretació: Eulàlia Bergadà, Joaquín Collado, Marina Fullana, Raquel Klein i Aloma Ruiz. Composició musical: Aloma Ruiz. Escenografia i vestuari: Joana Martí. Disseny de la il·luminació: Ganecha Gil. Disseny de vídeo: Edu Pérez. Ajudantia de coreografia: Anna Hierro. Producció: Morlanda Creacions SL.
Més informació i venda d’entrades en aquest enllaç.
