Subscriu-te

La ‘Marxa Radetzky’

Situem-nos a Viena, als anys vint del segle XIX. Mentre Beethoven componia immers en el seu silenci i els cercles culturals més liberals admiraven la música de Schubert, Johann Strauss feia música de ball. No va trigar gaire a tocar als locals més luxosos de la ciutat i a dirigir una orquestra de dos-cents professors que va multiplicar, a mode de franquícia, per poder tocar simultàniament a diferents sales i fer gires per tot Europa.

Malgrat la fama de Johann Strauss, la seva música no és gens coneguda; els nostres valsos vienesos preferits són, molt probablement, obra del seu fill Johann, o potser d’Eduard o de Josef. ¿Sabeu quantes obres del pare s’han programat per al concert del 2019? Seguint una tònica molt habitual, cap. S’hi interpretaran cinc de Johann, fill, tres de Josef, dos d’Eduard i tres d’altres compositors aliens a la nissaga Strauss. I un detall no gens menor: ¿a qui ret homenatge la ciutat de Viena amb una estàtua daurada a l’Stadtpark? A Johann Strauss… fill. Johann Strauss pare comparteix amb el seu amic i rival Josef Lanner un monument molt més discret al Rathauspark. Molt em temo que Johann Strauss pare és membre de l’il·lustre club one-hit wonder clàssics: va compondre més de dues-centes cinquanta obres, però avui dia el seu nom només està lligat a una de ben cèlebre: la Marxa Radetzky, op. 228.

El mariscal de camp Joseph Radetzky von Radetz, fill d’una família noble bohèmia, va ser un militar amb una carrera desacostumadament llarga. Es va retirar de l’exèrcit el 1857, a l’edat de noranta anys, després d’una trajectòria de més de setanta durant la qual va servir cinc emperadors. Per dir-ho en termes musicals vienesos, podria haver assistit com a militar en actiu tant a l’estrena de Les noces de Fígaro de Mozart com a la del Concert núm. 1 per a piano i orquestra de Brahms. Va ser un símbol de tota una època, venerat pels seus homes, que a les últimes campanyes l’anomenaven “pare Radetzky”. Quan van esclatar les revolucions del 1848, el mariscal tenia setanta-dos anys i en portava uns quants mig retirat, però va acudir sense dubtar-ho quan l’emperador el va reclamar perquè esclafés les revoltes a Itàlia; no cal entrar en detalls, però el record que va deixar a terres italianes no coincidia precisament amb l’admiració que li tenien a Viena.

Retrat de Joseph Radetkzy von Radetz

El juliol del 1848 Radetzky va guanyar la batalla de Custoza i Johann Strauss pare va rebre l’encàrrec de compondre una marxa per celebrar la victòria, que es va estrenar el mes següent. Segons el que expliquen les cròniques de l’època, els militars que hi van assistir van seguir-ne el ritme entusiasmats, picant de mans i picant de peus a terra. Un costum que, com bé sabem, ha arribat fins als nostres dies en una versió més moderada; si us neguiteja l’encarcarat picar de mans al Musikverein, penseu que podria ser pitjor: podrien picar també de peus. La Marxa Radetzky va ser un gran èxit i, amb el temps, es va convertir en un himne oficiós i en un símbol de l’imperi; el seu compositor, però, no va poder gaudir-ne gaire temps. Strauss va morir tot just un any després de l’estrena, als quaranta-cinc anys, quan el seu fill Johann en tenia vint-i-cinc i ja triomfava a Viena.

La Marxa Radetzky es va interpretar per primer cop en un concert de Cap d’Any el 1946, com a propina; des de l’any 1958 s’interpreta juntament amb el vals El Danubi blau (o com es llegeix al títol complet, Al bell Danubi blau) com a propina obligada. Obligada, literalment; Carlos Kleiber va demanar prescindir-ne i, davant la negativa dels directius de l’orquestra, va insistir perquè almenys el públic no hi participés. No se’n va sortir. Durant seixanta anys només una vegada no s’ha interpretat, el 2005, com a senyal de dol per la tragèdia que ens colpia aquells dies, el tsunami de l’oceà Índic. El 2001 va ser un altre any excepcional en la història dels concerts de Cap d’Any de l’Orquestra Filharmònica de Viena: per primer cop la Marxa Radetzky va formar part del programa oficial. Nikolaus Harnoncourt va obrir el concert amb la versió original de Johann Strauss, que fins llavors no hi havia sonat mai. No us sabria explicar per què, però el que sentim cada any és l’arranjament que en va fer Leopold Weninger als anys trenta (novament, no entraré en detalls sobre el personatge), una versió reforçada pel que fa al nombre d’instruments i suavitzada en les formes.

Aquesta és la Marxa Radetzky en la seva forma original, més festiva que la que sentim habitualment. La interpreta el Concentus Musicus de Viena, dirigit per Nikolaus Harnoncourt.

Encara us proposo d’escoltar una propina, a càrrec de l’Orquestra Simfònica de Berlín dirigida per Robert Stolz: la Jubel-Quadrille, op. 130, composta per Johann Strauss el 1842. Com tants autors, Strauss reutilitzava temes antics que suposava que ningú no recordaria, sobretot quan havia de fer una obra a corre-cuita. Cap al final d’aquesta Quadrilla, hi descobrireu unes frases que us impulsaran a picar de mans…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *