Subscriu-te
,

Leonora Milà, comiat entre coixins d’afectes

© Xavier Saumell
© Xavier Saumell

Per Jaume Comellas

El dia 15 d’octubre passat, la pianista i compositora vilanovina Leonora Milà va protagonitzar, o va visibilitzar amb solemnitat, el seu comiat com a artista i professional de la música. Va ser en un Petit Palau atapeït per una significativa presència de la família musical, de la pròpia, d’amics diversos, i, especialment, de la seva ciutat nadiua, a la qual sempre s’ha sentit molt íntimament unida.

Leonora Milà forma part d’una generació de pianistes catalans caracteritzats, per una part, per un notable nivell de qualitat artística i, per una altra, per no haver pogut endegar una carrera a l’alçària de capacitats i mèrits propis, especialment a casa nostra; el mercat català de la música, i no solament de la música pel que fa a l’art, és massa reduït i la convivència de gaires protagonistes, hi resulta difícil.

La deixebla predilecta de Maria Canals, la primera guanyadora del concurs que porta el seu nom, va superar més que d’altres aquest escull obrint-se al món, cercant nous horitzons i alhora enriquint el seu potencial creatiu amb la tasca de composició, tasca en bona part també més celebrada a fora que a casa.

© Xavier Saumell
© Xavier Saumell

Des dels seus inicis fulgurants amb debut al Palau de la Música als sis anys i als tretze ni més ni menys que al Royal Festival Hall de Londres, fins a aquest comiat, hi ha una trajectòria absolutament insòlita entre els intèrprets catalans; va ser la primera pianista catalana que va actuar a la Xina i ho va repetir diverses vegades. Com a compositora destaca l’estrena a Sant Petersburg del ballet Tirant lo Blanc, en una producció de luxe; precisament la rememoració pel mateix coreògraf que la va estrenar, Petukhov amb la seva filla, va constituir un dels moments més emotius de la celebració.

Carme Sansa, amiga de la protagonista, va presentar l’esdeveniment amb una ideal barreja de professionalitat i afecte, i l’escriptor també de la capital del Garraf, Oriol Pi de Cabanyes, va oferir-ne una semblança de luxe.

Leonora Milà va fer el que havia de fer, mostrar el seu art en l’esmentada doble vessant d’intèrpret i compositora, tot obrint el recorregut d’actuacions breus d’un aplec d’amics col·legues pianistes i també amb presència de la lírica i finalment de la música coral, amb un conjunt així mateix de casa vilanovina.

A la fi, un acte d’una notable dignitat, en el qual afecte i representativitat artística es van confondre amb tota exactitud i que posa fi a un recorregut artístic, a una trajectòria molt singular, molt a part en el conjunt de la història de la música catalana.