IBERCAMERA. Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria. Cor Madrigal (Mireia Barrera, directora). Eszter Zemlényi, soprano. Erika Gál, mezzosoprano. István Horváth, tenor. István Kovács, baix. Dir.: János Kovács. Mozart: Adagio i fuga en Do menor, KV 546; Simfonia núm. 39, en Mi bemoll major, KV 543; Requiem, KV 626. L’AUDITORI. 23 D’ABRIL DE 2018.
Per Lluís Trullén
Un Mozart solemne i aprofundit, majestuós per la seva mirada vers les harmonies més punyents, i expressiu per la claredat aconseguida en les melodies més diàfanes, va arribar-nos la nit del dia de Sant Jordi ofert per l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Hongria i el seu director, János Kovács.
Un programa curosament concebut en l’elecció de les obres, coronades amb el Requiem, en què va tenir una actuació estel·lar el Cor Madrigal, que travessa un moment musical esplèndid. Amb un Auditori que presentava un gran ple, l’orquestra hongaresa i el seu titular tornaven a actuar a la temporada Ibercamera i van fer-ho obrint el concert amb l’intens Adagio i fuga en Do menor. Pàgina punyent que es sol interpretar amb orquestra de corda –malgrat que Mozart l’hagués escrit per a dos pianos i per a quartet de corda–, en què la introspecció i la curosa realització de l’entramat de les veus ens donaven mostra de la vàlua d’una secció de cordes compacta, equilibrada i diàfana en la sonoritat.
Aquesta partitura escrita en Do menor va donar pas a la Simfonia núm. 39, composta en el seu to relatiu major i contemporània en el temps de composició de l’Adagio i fuga en Do menor. Com encertadament apuntava Arturo Reverter en els comentaris del programa, aquesta tonalitat era la típica emprada per compondre l’expressiva ària d’affetto; cal recordar també que per la seva brillantor i color, el Concert Emperador de Beethoven utilitza així mateix aquesta tonalitat de Mi bemoll major. Intensitat, moments encisadors, espontaneïtat i frescor lírica es donaven cita en una lectura en què la tradició interpretativa que posseeix János Kovács (assistent a Bayreuth del celebradíssim Anell dirigit per Boulez) i amb una llarguíssima carrera desenvolupada a Hongria i a diversos països europeus, ens rememorava aquelles lectures que cerquen una vessant ombrívola, aprofundida, amb una mirada cap a la part més romàntica.
Aquesta atmosfera era idònia per endinsar-nos en el Requiem, que va tenir com a protagonista un Cor Madrigal que viu un moment excepcional. Equilibrat, cohesionat, amb una quarantena de veus mostrant una afinació perfecta i un sentit interpretatiu que pouava en el més intens de les paraules. Des de l’“Introitus”, passant per tota la seqüència del “Dies irae”, fins a arribar al “Requiem aeternam” de la “Communio” final, el sentit de les paraules anava cohesionat amb un domini perfecte dels exigents efectes a moments contrapuntístics, en d’altres d’una delicadesa lírica extrema, i passava amb idèntica qualitat de la grandiositat a l’expressivitat més sublim assolida en el “Lacrimosa”. Un Requiem conseqüent amb la intensitat expressiva demanada per Kovács i que va tenir –amb un esplèndid quartet vocal– en la veu del baix István Kovács –guardonat en una edició anterior del Concurs Viñas– la veu més destacada. Un Requiem sentit, intens, elegant en la concepció i punyent per haver extret el més essencial de tota la intensitat musical que hi concentra. Uns aplaudiments van pertorbar el silenci final, aturats per Kovács, per aconseguir de nou uns instants d’un absolut silenci, el tribut més adient per a aquest transcendent testament mozartià. Després, els merescuts aplaudiments amb un Cor Madrigal i una Mireia Barrera que es van emportar un reconeixement unànime.
