SAMUEL BLASER & CONSORT IN MOTION. Presentació del disc A Mirror to Machaut. Samuel Blaser, trombó. Russ Lossing, piano. Masa Kamaguchi, contrabaix. Gerry Hemingway, bateria. JAMBOREE. 12 DE FEBRER DE 2014.
Per Josep Barcons
La carta de presentació del trombonista suís Samuel Blaser l’avala vagi on vagi, en tant que és un dels joves fenòmens del jazz més avantguardista dels últims temps. Per això la seva arribada a Barcelona per mostrar un dels seus darrers projectes era un reclam indiscutible, si bé va convocar poc més de mig centenar de persones. Com a atractiu extra per al públic no habitual del jazz, s’hi sumava el fet que l’àlbum A Mirror to Machaut té com a punt de partida la música d’aquest magnífic polifonista francès del segle XIV, però el cert és que entre les cares del Jamboree costava descobrir ningú que vingués atret per això.
Contràriament al que han fet alguns pioners de la mixtura entre el llenguatge clàssic i el del jazz (tant se val si pensem en Jacques Loussier, en Uri Caine o en Jan Garbarek, per dir només tres exponents), l’enfocament de Blaser no preserva pràcticament res de Machaut, sinó que el compositor medieval és emprat com a pretext o punt de partida. De tal manera que el mirall que dóna títol al projecte sembla reflectir moltíssim més de Blaser que no pas de Machaut.
L’obertura de la vetllada, a les 8 del vespre, sobtava pel desplegament de recursos sonors que Blaser pujava a la palestra, amb una agilitat de vertigen, un virtuosisme límpid i un ús fascinant tant de les sordines com dels sons multifònics. El llenguatge emprat per Blaser era d’una complexitat textural i harmònica més que notable, a la qual els membres de la banda (que du un nom tan medieval com el de Consort in Motion) contribuïen aportant una trepidació sovint esbalaïdora i una riquesa tímbrica fora del comú. Sobretot, Gerry Hemingway, que era capaç d’extreure tota mena de colors a una bateria subtil en cada detall i rítmicament escrupolosa fins a la centèsima. Després d’una densitat notable de discurs (en certa manera assimilable a la densitat de la polifonia medieval), la cosmogonia generada a escena transitava per sonoritats més amables en el tercer dels temes de la nit, després del qual Blaser va anunciar: “And now we are going to play a theme based on a tune by Guillaume de Machaut.” Realment, aquest va ser l’únic moment de la nit en què Machaut va fer acte de presència, ni que tan sols fos en virtut d’un tema utilitzat com a motiu liminar d’una creació sonora que li era del tot autònoma i independent.
Al cap d’una hora i poc, i després de quatre temes i un bis, s’havia acabat la primera de les sessions, que –segons el que es preveia des de les taquilles del Jamboree– s’havia de repetir, amb el marge de variabilitat propi de la improvisació, a les 10 de la nit. Entre una sessió i una altra, la coincidència casual amb el teclista Russ Lossing en el mític xauarma d’Escudellers va desmentir la previsió oficial, atès que –segons el que deia– “all depends on Samuel”. I, efectivament, a la segona sessió el llenguatge emprat va ser molt més estàndard i molt més dins del mainstream, tot deixant més espai de lluïment solístic a cada un dels membres de la formació, que van moure’s de manera més swingant per harmonies molt menys complexes. Tot i engegar amb recursos sonors similars, els territoris sonors i els temes emprats eren uns altres, en els quals els Consort in Motion es movien amb una llibertat i una amplitud de mires fabulosa i fabuladora. Entre aquests moments fabulosos, el de més sorpresa va ser quan Blaser va iniciar –tot sol– una polifonia pròpia a tres veus basada en multifònics al trombó i ús cantat de la veu. Potser aquest va ser el moment en què la música de Machaut i la de Blaser van estar més a prop, si més no en esperit. Quelcom que demostra que la gran música –salvant totes les distàncies, i vingui del segle XIV o d’ara, el XXI– no exigeix cap pretext per ser escoltada.
