Subscriu-te

Manuel Oltra (1922-2015) o la solidesa d’una trajectòria musical

Manuel Oltra va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2001. El president de la Generalitat en aquell moment, José Montilla, li lliura el guardó
Manuel Oltra va rebre la Creu de Sant Jordi l’any 2001. El president de la Generalitat en aquell moment, José Montilla, li lliura el guardó

Per Jaume Comellas

El 27 de setembre passat una àmplia representació de la família musical barcelonina va acomiadar Manuel Oltra i Ferrer en el curs d’una cerimònia d’una gran intensitat emotiva. Era el darrer, digne i merescudíssim homenatge a qui ha estat una de les figures més sòlides, massisses, compactes i alienes a matèria espúria musical que ha donat Catalunya en el darrer mig segle. Ho va ser en la doble condició de creador i de pedagog, facetes en les quals la seva aportació resulta d’una enorme transcendència.

L’avançada edat en què ens ha deixat no testimonia una trajectòria excessivament llarga, car els principis es van fer esperar, ja que hi va haver elements que van retardar una dedicació plena als seus delers vocacionals: elements com la manca d’un ambient familiar propici –més aviat tot el contrari–, la Guerra Civil, residència en anys cabdals de la seva formació lluny de Barcelona… Curiosament, un fet que en principi hauria pogut resultar obstaculitzador: un llarg període de servei militar –gairebé tres anys–, i a més a l’Àfrica colonial, va constituir un factor afavoridor del procés d’inserció en la música. Allà, Tetuan, amb la disposició d’un general aimant de la música –Orgaz–, va impulsar la creació del Conservatorio Hispano-Marroquí, al qual va dedicar una atenció, fins i tot professional, enriquidora.

Deutor com a alumne del mestre Joan Font Sabater, després de convalidar i oficialitzar l’any 1957 els seus estudis en una cursa examinadora frenètica es va incorporar al quadre docent del Conservatori Superior Municipal de Música de Barcelona, on els primers anys va realitzar tasques fins a cert punt secundàries.

L’any 1969, en superar oposicions, va passar a ser catedràtic d’harmonia, contrapunt, fuga i formes, tasca que va realitzar durant gairebé vint productivíssims anys, fins a la jubilació l’any 1987, mentre que al mateix temps va esdevenir el primer cap d’Estudis d’aquella institució i durant vuit anys sotsdirector.

Manuel_Oltra_01

La seva tasca docent, marcada per un elevat sentit del rigor i de l’exigència, el convertí ensems en un professor temut, estimat i sobretot respectat. Temut pel que s’acaba d’esmentar de l’exigència; alguna vegada havia recordat que només havia concedit dues o a tot estirar tres matrícules d’honor. Estimat perquè transmetia el seu amor per la música, i respectat perquè hom percebia la profunda saviesa dels seus ensenyaments i la dedicació generosa a la tasca. Durant els seus anys de càtedra va ser un mestre de referència del Conservatori Municipal: un mestre que anava a l’arrel de la seva funció, que, exigent com era amb ell mateix, no podia fer concessions ni que fossin mínimes.

En una entrevista magnífica que li va fer David Puertas en aquesta Revista (número 137), oferia una síntesi del seu ideari: “La música s’ha de viure intensament i d’una manera constant; si no, pot quedar a mitges i no pots aprofundir.” I en un altre context, argument també reblat en aquesta mateixa entrevista, va dir o escriure: “L’art està en la realització d’una idea: no en la idea. L’obra d’art és la realització d’aquella idea.” I aquest evangeli el va traslladar a una obra molt extensa, de més de cinc-cents títols de tots els gèneres: música coral, a la qual va dedicar una gran atenció, com també a la cobla, música de cambra, oratori, cantates, lied i música simfònica.

Persona d’una discreta i refinada elegància i distinció, va viure totalment al marge de cenacles, gremis i corrents, i aquest fet, en uns anys en els quals era tan protagonista –sobretot en cenacles– la música experimental –mal anomenada “contemporània”–, ell es va mantenir fidel a una escriptura tonal; no va necessitar beure d’altres fonts; les seves li van permetre bastir un opus d’una enorme substància. En això va ser fidel a allò que deia Chesterton: “La novetat rau en l’aprofundiment.” I per això les seves obres, tant les que corresponen a formes més simples com les més complexes, són composicions treballades, riques en solidesa estructural i domini formal –estimava molt la proporció àuria. Mai no va fer la més mínima concessió.

Com mostra el conjunt de la seva obra, no feia distincions entre gèneres mentre fos música de qualitat. En l’esmentada entrevista deia, com sempre amb lucidesa i sentit crític: “El que m’apassiona és la música sense determinar gèneres, ni estils. Hi ha concerts simfònics que no es poden aguantar, a vegades n’hi ha per amoïnar-se o sortir corrents, però com que tenen el prestigi del simfonisme, la gent s’ho empassa tot.”

En aquest sentit, valorava obres com el poema per a cobla Puigsoliu de Joaquim Serra o la sardana Amical de Ricard Lamote de Grignon, que es va interpretar al seu comiat, de la qual deia que mai no podia escoltar-la sense emocionar-se.

També admirava la música de Toldrà, i, no reduïm el cercle, era un apassionat de la música de Mozart i especialment del seu Requiem i en particular del “Lacrimosa”. L’encasellament en què se l’ha situat en el camp de la música per a cobla no ha de fer oblidar, per exemple, la seva Simfonia esparsa; una obra absolutament transcendent. I també els seus lieds, en els quals va servir-se de Joan Oliver, García Lorca i Alberti, la seva obra coral i la música de cambra que els intèrprets valoren en gran mesura. Gran treballador que va ser sempre, tot plegat donà forma a un opus en què l’amplitud no condiciona la qualitat i el rigor; perquè en aquest darrer aspecte va ser un músic, i una persona, incorruptible.

Manuel Oltra va dir de les dues esmentades obres de cobla: “Segurament com que són obres per a cobla, els grans savis es deuen pensar que és música popular, facileta, sense contingut artístic. És una llàstima.” Paraules, afegim-hi, que també es podrien dedicar, entre d’altres, a la seva Rapsòdia per a piano i cobla, una meravella bastida exclusivament damunt una base tan senzilla com la música de balls de bastoners.

Per això cal lamentar que la migrada representació institucional en el seu comiat –municipal i del govern de la Generalitat– se centrés en representants de l’àmbit de la música popular. Una exhibició d’ignorància i un insult a la persona i obra de Manuel Oltra.

I això obre les portes a un debat –música culta/música popular– extraordinàriament suggestiu.