ORQUESTRA DE CADAQUÉS. Joan Enric Lluna, clarinet. Cor Amici Musicae Saragossa. Maria Hinojosa, soprano. Marisa Martins, mezzosoprano. Albert Casals, tenor. José Antonio López, baix. Dir.: Sir Neville Marriner. W. A. Mozart: Concert per a clarinet i orquestra en la major, K. 622; i Requiem, K. 626. AUDITORI DE GIRONA. 3 DE JUNY DE 2012.
Per Xavier Paset
Els afeccionats a la música no podien deixar passar l’oportunitat de veure una de les llegendes de la direcció de la segona meitat del segle XX fins a l’actualitat. Sir Neville Marriner ha estat un referent ineludible. Amb la seva orquestra, l’Academy of St. Matin in he Fields, ha deixat una petjada molt important en la història de la música. Des de l’any 1992 és el principal director convidat de l’Orquestra de Cadaqués, la qual, malgrat que treballen d’una forma estable en projectes concrets a Girona, va deixar clara una vegada més la seva solvència. Totes les seccions van estar al corrent de les indicacions del mestre, pròdigues en entrades i dinàmiques i més lliure pel que fa als equilibris de volums. Portaven molt ben apresa una partitura que és un dels pals de paller del repertori i això no havia de significar cap entrebanc. De la mateixa manera van secundar de forma brillant les evolucions de Joan Enric Lluna, que va exhibir la qualitat d’un gran solista en un dels concerts més exigents per a aquest instrument. La facilitat i la tècnica de Lluna són prou reconegudes arreu. La seva aproximació va ser generosa en la concepció melòdica; d’orfebre, la seva capacitat per a l’ornamentació, i plena de subtilitats, l’evolució de les dinàmiques. La seva energia vivifica una de les obres més belles de W. A. Mozart. En l’“Adagio” va estar contingut i líric alhora, amb pianíssims eloqüents, i en el “Rondo-Allegro” va posar tots els ingredients suficients per ressaltar aspectes com la comicitat i el sentit de l’humor del mestre de Salzburg. Una lectura personalíssima i profunda d’un músic extraordinari.
El cor Amici Musicae de Saragossa va tenir un paper enraonat, però li va faltar vivacitat en la seva interpretació. Té molt bona qualitat, però s’hi troba a faltar més personalitat vocal, perquè en general no transmet una voluntat tímbrica de grup ben perfilada. Amatent a la direcció de Marriner, no va patir excessivament en una versió sense estridències ni tampoc massa exuberant. Tota l’exigència en el contrapunt i els diversos plans sonors van estar a bon lloc, però sense determinació. Els solistes vocals, al seu torn, van oferir una molt bona versió en conjunt d’un Requiem sonor i vibrant amb la contenció deguda. No hi va haver vel·leïtats d’excés líric i tots ells van rubricar uns concertats polits i ben encaminats en el discurs. Potser van desaprofitar alguns moments màgics d’aquesta partitura que van passar massa desapercebuts. No van ser unes de les versions més explosives d’aquestes dues obres de maduresa de Mozart, però la professionalitat de tots els intèrprets i la bona factura en la direcció van anar teixint un espectacle de molt bona qualitat.
