FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA DE VIC. Deutsche Staatsphilharmonie Rheinland-Pfalz. Mikhaïl Ovrutski, violí. Karl-Heinz Steffens, director. L’ATLÀNTIDA DE VIC. 24 DE GENER DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Al gener, i de nit, l’ambient sec i fred de Vic, capital d’Osona, pot recordar el d’una ciutat alemanya, on l’aire fresc provinent del Nord és difícilment temperat per la proximitat d’un riu. A més, el centre cultural L’Atlàntida de Vic, il·luminat sota la cúpula fosca del cel d’hivern, té un aire que recorda indubtablement l’arquitectura del que molts reconeixem com un dels centres simfònics per excel·lència en l’àmbit internacional, la Berliner Philharmonie.
La ciutat de Ludwigshafen am Rhein (Port de Lluís a la riba del Rin), situada a la regió Renània-Palatinat, al sud d’Alemanya, és un port fluvial important del Rin que, junt amb Mannheim i Heidelberg –ciutats més conegudes internacionalment– són tres de les grans ciutats de la regió del Rin-Neckar. L’Orquestra de l’Staatsphilharmonie Rheinland-Pfalz, resident en aquesta regió, va oferir divendres passat un magnífic concert simfònic a la Sala Gran de L’Atlàntida de Vic, amb un programa íntegrament germànic i totalment vinculat a la tradició musical de l’orquestra convidada.
© Frank Vinken (arxiu)
L’orquestra de Rheinland-Pfalz va ser creada l’any 1919 i està formada per 88 músics que, sota la direcció de Karl-Heinz Steffens –exclarinet solista de la Berliner Philharmoniker– ofereix concerts arreu del món en gires pels Estats Units, Amèrica del Sud, la Xina, Finlàndia i Espanya, a més de tocar regularment a Alemanya i Àustria. El país teutó permet mantenir encara avui dia –i malgrat la crisi econòmica que també l’afecta– orquestres en segona línia de batalla però amb un rendiment musical més elevat fins i tot que algunes de les orquestres representatives de l’Estat espanyol. El so inconfusible de la corda germànica i la densitat i rodonesa del so teutònic van quedar palesos en la fantàstica versió que l’orquestra va oferir a Vic de la Segona Simfonia de Johannes Brahms. Una versió dins dels cànons, però no per això avorrida o convencional. De fet, l’acústica de la Sala Ramon Montanyà de L’Atlàntida de Vic –molt noble i acollidora– esqueia perfectament a la partitura de Brahms, una de les més optimistes del seu catàleg i que el compositor va escriure amb molta facilitat en comparació amb la Primera Simfonia, per a la qual va esmerçar vint anys de vida.
L’optimisme brahmsià venia precedit del Concert per a violí i orquestra en Re major de Ludwig van Beethoven. Una partitura considerada per molts “el” concert per excel·lència i amb el qual el violinista de 33 anys Mikhaïl Ovrutski, apadrinat per Anne-Sophie Mutter, va delectar els oients. Ovrutski, d’aparença física fràgil i gairebé adolescent, en va oferir una versió enèrgica i molt masculina, però amb una capacitat per a la subtilesa que es va palesar en pianíssims al límit del so i un virtuosisme fora del comú. Prèviament, el concert havia obert foc amb una raresa romàntica, l’obertura La núvia de Messina de Robert Schumann, un dels ambiciosos projectes operístics frustrats del compositor saxó. Obra poc coneguda que va servir per ambientar els oients en l’atmosfera romàntica però no per això decadent o pessimista que se sol associar a aquest període artístic, sinó ben al contrari, festiva i optimista, predominant al llarg de tot el concert.
