Ahir al vespre coneixíem la notícia del traspàs del compositor valencià Carles Santos (Vinarós, 1 de juliol de 1940 – Vinarós, 4 de desembre de 2017). Guardonat amb diversos premis al llarg de la seva vida, entre ells un Premi Nacional de Música l’any 2008, l’artista valencià va desenvolupar la seva activitat principalment als escenaris catalans, amb una particular relació amb el Teatre Lliure de Gràcia, on va estrenar alguns dels seus espectacles més icònics, com La pantera imperial (1997), La meua filla sóc jo (2005) i Chicha Montenegro Gallery (2010).
El compositor i pianista conegut pel seu vessant transgressor i iconoclasta va esdevenir un referent d’una avantguarda inconformista, fins a un cert punt un “clàssic” d’una manifestació artística que, en el fons, l’únic que pretenia era expressar sense embuts, amb una gran dosi d’ironia i humor escatològic, quelcom sempre més enllà d’allò establert. Molts artistes van col·laborar amb ell – com el pianista Agustí Fernández, els components del grup CaboSanRoque, lacoreògrafa Sol Picó, el poeta Biel Mesquida, la pallassa Pepa Plana, els cantants Antoni Comas i Claudia Schneider- i molts n’han estat profundament influenciats per la seva personalitat artística, com és el cas de Calixto Bieito, amb qui va treballar en el Tirant lo Blanch presentat no sense polèmica a la Fira de Frankfurt.
La Revista Musical Catalana vol expressar el seu condol per la pèrdua d’un referent indiscutible de l’escena musical catalana de les darreres dècades i comparteix amb els lectors la darrera entrevista que el músic va oferir a la publicació, el gener-febrer de 2014. Poden accedir a ella clicant en el següent enllaç:
CSantos_RMC337_gener_febrer_2014
Carles Santos. D. E. P.
