La “primera obra mestra” –en paraules del director musical Harry Bicket– del compositor anglosaxó Georg Friedrich Händel, Agrippina, està basada en les lluites de poder a l’inici de la decadència de l’Imperi romà i s’estrena al Gran Teatre del Liceu el proper dissabte, 16 de novembre, en la que serà la primera òpera representada de la temporada.
Així com en L’incoronazione di Poppea de Monteverdi –en qui sens dubte Händel es va inspirar per escriure la seva òpera veneciana– es narren les lluites de poder en l’època de l’emperador Neró, fill d’Agrippina i marit de Poppea, Agrippina centra l’acció en aquesta, i en el seu interès per fer pujar al tron el seu fill Neró en assabentar-se de la presumpta mort del seu marit, l’emperador Claudi. L’ambició d’Agrippina xoca amb la de Poppea, jove romana que juga amb els homes –entre ells Neró– per aconseguir el poder. Una història en què les lluites de poder i l’ambició es fonen amb la sensualitat i la fastuositat de la cort, sempre des d’un punt de vista frívol –com és típic de l’òpera veneciana– i que David McVicar ha ambientat als nostres dies.
Malgrat que McVicar insisteix a aclarir que els seus referents per actualitzar el context d’Agrippina no són les soap operas americanes com Falcon Crest o Dallas, és fàcil establir un símil entre tots dos arguments, en què el context familiar, la jerarquia de poder, els embolics sentimentals, els crims i l’ambició de riquesa mouen els fils de l’acció. Tot i això, caldria aclarir que l’òpera de Händel és força anterior a l’aparició de les soap operas i que l’objectiu de McVicar, així com de l’escenògraf John Macfarlane, és oferir un espai visual actual en què el públic es pugui preguntar: què passaria si l’Imperi romà no hagués desaparegut?
La producció de David McVicar no és nova, sinó que es va estrenar el 1999 i és una coproducció del Teatre de la Monnaie de Brussel·les i l’Òpera dels Champs Elysées de París, que després va viatjar a Londres i Frankfurt.
Händel va escriure Agrippina per al Teatro San Giovanni Grisostomo de Venècia, on es va estrenar el 26 de desembre de 1709. El compositor va beure de les composicions dels barrocs italians, especialment de Cesti, Monteverdi i Gesualdo, dels quals va aprendre harmonies agosarades que no va fer servir en òperes posteriors, en gran part perquè no haurien estat compreses pel públic anglosaxó, més acostumat a fórmules més senzilles, tonades més encomanadisses, tal com el mateix Händel va poder aprendre de Reinhard Keiser durant la seva estada com a violinista de l’Òpera d’Hamburg, prèvia al viatge a Itàlia.
L’òpera, a banda de ser estrena a Barcelona, té l’al·licient suplementari de disposar d’un repartiment vocal important, amb debuts significatius, com els de la soprano australiana Danielle de Niese –que es presenta a Barcelona i també debuta en el rol de Poppea–, així com el retorn de David Daniels, que igualment debuta en el paper d’Ottone. En el rol titular, la gran contralt anglesa Sarah Connolly encarnarà Agrippina, de la qual la cantant destaca que “no hi ha cap altre paper en Händel que apel·li directament al públic per acompanyar-la en el viatge com ho fa aquest”, a més de remarcar el ritme frenètic de l’acció, que comporta que no decaigui en cap moment. Danielle de Niese, Poppea, considera que el seu paper té molt a veure amb la Poppea de l’òpera de Monteverdi, que sí que ha cantat en diverses ocasions, fet que l’ha ajudat a preparar el personatge, que en l’òpera Agrippina va trobant el seu camí cap a la glòria.
L’òpera de Händel estarà dirigida per Harry Bicket, un habitual del Liceu, teatre amb el qual col·labora des de fa nou anys i expert en el repertori barroc, que mesurarà el pols de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu, de la qual afirma que està molt satisfet i que cada cop els músics s’avancen més a les seves propostes d’estil. L’òpera es podrà sentir al Liceu del 16 al 29 de novembre en sis funcions i es retransmetrà per Catalunya Música el 18 de novembre i per Radio Clásica de RNE el 26 de novembre.
