Tot va començar el 1990, quan la BBC preparava el seu vídeo de promoció per al Mundial de Futbol. En ocasions anteriors l’emissora havia triat com a sintonia cançons procedents del pop o del rock, però per al Mundial d’Itàlia es va optar per un fragment d’òpera italiana cantat per un tenor italià, aquell fragment que acaba dient tres cops el mot vincerò (“venceré”), és a dir, l’ària “Nessun dorma” de l’òpera Turandot de Giacomo Puccini, interpretada per Luciano Pavarotti.
Les idees innovadores desperten dubtes; va costar convèncer la discogràfica que l’associació amb el futbol no els perjudicaria; no oblidem que en aquells anys se sentia parlar amb massa freqüència de hooligans. Un cop aconseguits els drets de l’enregistrament triat (ja relativament antic, del 1972) venia la part més difícil: aconseguir que els aficionats al futbol no se sentissin intimidats per l’exhibició operística, tot i que no està escrit enlloc que no es pugui ser aficionat a l’òpera i al futbol simultàniament.
El vídeo resultant, el teniu aquí enllaçat, començava en un teatre d’òpera que es fonia amb un estadi de futbol, mentre les evolucions de les ballarines a l’escenari es fonien amb les de grans jugadors a la gespa. Va ser tot un èxit; les escenes i la música van atrapar els espectadors de la BBC i “Nessun dorma” va iniciar un camí triomfant en solitari com a ària emancipada de la seva òpera.
La seva consagració definitiva va arribar durant aquell mateix Mundial a Itàlia. El 7 de juliol, la nit abans de la final, Josep Carreras, Plácido Domingo i Luciano Pavarotti oferien a les termes de Caracal·la un concert que havia començat com una broma entre tres aficionats al futbol. Els tres tenors van cantar diverses peces per separat i van tancar el programa amb un llarg medley on, de manera gens ortodoxa, cantaven tots tres plegats. Van arribar les propines i, després de repetir O sole mio a tres, Plácido Domingo va començar a cantar “Nessun dorma”. Després d’unes frases va “passar la pilota” a Josep Carreras, que al seu torn la va passar a Luciano Pavarotti. I així van anar construint la seva jugada cantant-ne fragments fins que va arribar la darrera frase: Carreras va cantar el primer vincerò, Pavarotti el segon i els tres junts el tercer:
En l’imaginari col·lectiu, “Nessun dorma” i el futbol són inseparables. Els tres tenors van cantar l’ària en tres mundials més i la frase final, “All’alba, vincerò”, l’hem sentida un munt de cops associada amb el futbol. Per esmentar-ne només dos exemples, la seqüència final de la pel·lícula Bend it like Beckham (Vull ser com Beckham), on la protagonista xuta una falta amb Pavarotti de fons:
I un que ens és més proper, el final del vídeo que Pep Guardiola va fer servir per motivar els jugadors del Barça abans de la final de la Champions League a Roma el 2009:
Però, en realitat, què tenen a veure Turandot i “Nessun dorma” amb el futbol? Absolutament res. Turandot és l’ultima òpera de Giacomo Puccini, que va quedar inacabada en morir el compositor el 1924. La protagonista és una princesa xinesa que refusa casar-se. La seva manera de demorar el moment és proposar a cada aspirant tres enigmes: si els encerta, s’hi casarà; si no, l’espera la mort. Després de moltes execucions, un desconegut (els espectadors sabem que és el príncep Calaf) s’enamora de Turandot i s’enfronta als tres enigmes, i els encerta. La princesa, desesperada, suplica al seu pare que no l’obligui a casar-s’hi, i és llavors quan el desconegut li proposa a ella un enigma: que descobreixi com es diu. Si quan arribi el nou dia Turandot ha esbrinat com es diu el desconegut, ell morirà. Si no, es casaran. Turandot dona ordres que ningú dormi aquella nit fins que no s’hagi resolt l’enigma, però Calaf se sent molt segur: ell és l’únic que coneix el seu secret i… a l’alba, vencerà.
Aquí podem sentir l’ària completa en el seu context. No la interpreta Pavarotti, que la va cantar molt poques vegades en escena perquè el paper de Calaf no s’adeia plenament amb la seva veu, sinó per un dels grans Calaf de la història: Franco Corelli.
