L’Associació d’Amics del Liceu recull, en una exposició que es pot visitar a partir del 8 de maig al Palau Robert de Barcelona, una mostra de la seva tasca divulgadora de l’òpera per mitjà dels quadres encarregats a diversos artistes per il·lustrar el llibre de la temporada que publica cada any, a més d’una sèrie d’extractes dels millors articles.
Una de les tasques més lloables i singulars de l’Associació d’Amics del Liceu és la publicació, any rere any, del llibre de la temporada. Una publicació en què, a propòsit de la programació operística del Gran Teatre del Liceu, l’associació encarrega cada any a un artista diferent una sèrie de pintures inspirades en les òperes programades, i que en el llibre van acompanyades d’articles des de diferents perspectives sobre els títols operístics; així, en la llista de signatures figuren escriptors, polítics, catedràtics, cantants, periodistes, poetes, actors, directors i una variada i àmplia gamma de noms significatius de la societat i la cultura que, d’una manera o altra, han abocat una mirada diferent sobre l’òpera.
Basant-se en aquesta tasca tan original com instructiva, les comissàries de l’exposició i principals artífexs de l’activitat diària de l’associació i del llibre de la temporada, Rosa Samaranch –vicepresidenta de l’associació– i Anna Casa, han recollit en l’exposició situada a les antigues Cotxeres del Palau Robert alguns dels quadres i reflexions, que en paraules de Samaranch, “aporten un punt de vista diferent sobre l’home i l’existència”, que és, en definitiva, l’objectiu de l’òpera i de l’art en general.
Obres de Gino Rubert, Josep Guinovart, Luis Gordillo, Dis Berlin, Carmen Calvo, Santi Moix inspirades en òperes com Tristany i Isolde, El somni d’una nit d’estiu, La Vièrge, Madama Butterfly, Pelléas et Mélisande, Pagliacci, entre d’altres, s’apleguen a les parets de les antigues Cotxeres del Palau Robert, al costat de reflexions d’autors com Manuel Vázquez Montalbán, Xavier Miserachs, Félix de Azúa, Rafael Argullol, Narcís Comadira, Tortell Poltrona, Francisco Rico, Terenci Moix, Mario Vargas Llosa, Maruja Torres o Carlos Fuentes, entre d’altres.
Reflexions que, com la de Rafael Argullol aquí transcrita, permeten una comprensió més profunda del gènere operístic i de cada títol en particular: “La grandesa del mite de «l’errant etern» rau en el fet de reflectir cruament el drama del temps humà. La criatura s’ha rebel·lat contra les regles de la creació perquè aspira a l’estatut dels déus, això és, a una immortalitat que efectivament li és concedida, però no com a premi, sinó com a pena cruel i paradoxal. La redempció de l’etern immòbil només podrà produir-se per via teològica, al final dels temps, mitjançant la glòria de Déu. Naturalment, el Richard Wagner de 1841 (data de la composició de Der fliegende Holländer) no tria ni la via teològica ni la gràcia de Déu. Escull l’amor i, conseqüentment, la dona.”
