Quina sonoritat hauria fet Josep Maria Mestres Quadreny per definir la mort? Potser algú ho sàpiga o ho va deixar escrit en algun dels seus tractats d’harmonia.
El cert és que la seva recerca de la sonoritat depassava qualsevol límit, qüestionava tota convenció i s’endinsava en el terreny àrid on la forma estètica esdevé càlcul matemàtic, proporció geomètrica, numerologia intervàlica per intentar fer de l’art una ciència. Segurament la seva formació universitària en química el portà a voler reformular les composicions sonores dels instruments per aconseguir els timbres insospitats que componen les seves obres.
Ell representava aquella avantguarda que ha quedat desclassificada, com un apèndix del segle XX que ha quedat perdut en un laberint de possibilitats només desxifrades per la pintura o per la poesia, per la pintura de Joan Miró i per la poesia de Joan Brossa, els dos artistes que li van servir sempre de far. Mestres Quadreny ha estat dels últims testimonis musicals de la descomposició del llenguatge convencional que aquests artistes van practicar en generacions anteriors. Va ser el membre més jove del Cercle Manuel de Falla, aquell grup de compositors a redós del Dau al Set sota l’empara de l’Institut Francès als anys cinquanta, al costat de Josep Cercós, de Jordi Giró, de Joan Comellas o de Manuel Valls. També formava part de l’estol de deixebles de Cristòfor Taltabull –Benguerel, Guinjoan, Soler–, que a partir del 1957 el va encoratjar a seguir pel camí complex del serialisme webernià. Mestres Quadreny correspon a la generació de músics que van anar construint la seva obra emmirallant-se en György Ligeti, en Karlheinz Stockhausen, en John Cage, els referents internacionals de tot un univers acústic que va aparèixer en el context de la Guerra Freda, entre dos pols que confluïen en un estructuralisme on l’estètica del número convertia les arts en reflex de l’era tecnològica.
És inútil repassar la seva obra quan ell mateix assegurava que el camí sempre era nou, que cada nota tenia identitat pròpia, única, enmig del mapa immens de línies i de signes nous que han pretès crear l’alfabet de la llibertat musical contemporània. La seva mort n’ha motivat el repàs en multitud d’articles i de referències aparegudes aquests dies en mitjans de comunicació i xarxes socials, de les quals destaquem el fil de piulades que n’ha fet el Centre de Documentació Musical de l’Orfeó Català.
Ell dominava la cartografia dels intervals, dels silencis i dels efectes sonors més inaudits. Escoltar una obra de Mestres Quadreny sempre ha estat un repte, el repte de buidar les oïdes de qualsevol referència musical, fins i tot de les més afins al compositor, com les esmentades. Possiblement, va ser una llavor plantada en un terreny massa erm per a captar aquestes experimentacions i, com tots els compositors de la seva generació, s’alimentaven artísticament mirant enfora, cap a Alemanya o cap a França, i maldaven incansablement per ubicar-se en aquesta terra on la creació es contempla com un defecte i no com una virtut.
Ara és hora d’escoltar-lo sense judicis ni prejudicis i, llavors, potser siguem capaços d’adonar-nos que les freqüències que aconseguia amb els instruments descriuen amb exactitud el nostre temps, fet d’incerteses i de passos al buit constants. El seu llegat, assimilat com un pòsit ric en minerals per a la generació del XXI, ens ha deixat noves substàncies sonores que a poc a poc anem assimilant.
Josep M. Mestres Quadreny va morir el 18 de gener de 2021, a l’edat de 91 anys.
