Falla por Cañizares, 3 CD
Scarlatti por Cañizares. 2014
Manuel de Falla va saber aprofitar l’encant dels girs melòdics, de les harmonies i dels ritmes flamencs per construir una poètica inconfusible i personalíssima. I aquesta és probablement una de les grandeses de la seva obra: el fet d’haver reeixit a vestir de gala (amb l’abillament propi de la música clàssica) una manifestació musical d’un temperament tan excepcional i fresc com difícil d’inquibir dins un vestit fet a mida.
Tot i que –tal com es veu en les portades d’aquests àlbums– a Juan Manuel Cañizares li agradi engalanar-se amb vestit, corbata i camisa blanca amb botons de puny, la tasca de dessimfonitzar o desclassicitzar Falla transcrivint per a guitarra (l’instrument flamenc per naturalesa) algunes de les seves obres més emblemàtiques suposa en gran mesura atemptar contra un dels punts forts de la música del compositor andalús. Si el resultat fos reeixit musicalment, no passaria res: però és que, a les mans de Cañizares, Falla no només sona menys a Falla, sinó que sona fins i tot menys flamenc.
Tot i que darrere la transcripció i darrere de la mateixa gravació de les peces s’intueix una feina ingent (Cañizares ha abordat El sombrero de tres picos, El amor brujo, La vida breve i diverses obres per a piano), el resultat no convenç. És estrany que venint d’un guitarrista com Cañizares, que coneix bé la direccionalitat del flamenc, Falla soni sense direcció. Per això, la proposta acaba sent de poc interès: no ja per un error de plantejament ni per cap mala praxi, sinó perquè Falla sona encotillat, amb una rítmica marcial i rutinària, amb pocs contrastos tímbrics i dinàmics, i amb una agògica gairebé inexistent.
Si en els 3 CD de transcripcions de Falla, que duen el subtítol de “Falla por Cañizares”, la música sona plana i estàtica, passa el mateix amb el volum que aquest guitarrista ha dedicat a Scarlatti amb un idèntic “Scarlatti por Cañizares”. Potser els amants de Cañizares troben virtuts en aquestes versions, però els de Falla o Scarlatti hi trobaran pocs al·licients: n’hi ha prou d’escoltar la primera sonata del CD per adonar-se que la frescor del músic italià es perd –tal com passa en els CD de Falla– en una versió mancada de vida i imaginació. Josep Barcons
