Ali Farka Touré
Talking Timbuktu
World Circuit, 1994
Avui, 7 de març de 2016, fa deu anys de la mort d’Ali Ibrahim “Farka” Touré (1939-2006), recordat guitarrista i cantant malià, una de les grans figures de la primera onada de les músiques del món, la de la dècada dels anys noranta. Home seriós i reservat, que sempre semblava enfadat amb el món (i no li faltava raó, després dels problemes econòmics que va tenir amb alguns promotors europeus en els seus inicis internacionals), les seves cançons i la seva guitarra (també els instruments tradicionals de corda que feia servir, com el gurkel, el njarka o el ngoni) parlaven molt millor en nom seu. El seu estil, característic i reconeixedor, queda condensat en els vuitanta segons que obren aquest Talking Timbuktu, que recuperem aquí a tall d’homenatge: l’inici de Bonde ens ofereix una melodia circular, repetitiva, sostinguda per les percussions dels seus fidels Hamma Sankare i Oumar Touré, sobre la qual Ali Farka Touré dibuixa escales subtils i delicades que brollen sense esforç aparent des de la complexa senzillesa que acompanya tota tradició i que el nostre home dominava amb els ulls tancats. Encara que a ell no li agradava gaire, Ali Farka Touré va ser presentat durant un temps com el pont entre el blues nord-americà i les arrels africanes del gènere. I en aquest disc, la connexió es va establir i va excel·lir, com demostren els temes Amandrai, Lasidan i Diaraby, que compten amb les guitarres elèctriques de Ry Cooder i el bluesman Clarence “Gatemouth” Brown, el baix de John Patitucci i la bateria de Jim Keltner. Més enllà del Premi Grammy que va guanyar, aquestes cançons encara s’escolten –vint anys després– fresques, vives, reals. Sí, potser aquesta darrera sigui la paraula que millor defineix la música d’Ali Farka Touré. Perquè per a aquell home tenaç, persistent i digne de Timbuctu, a qui de ben petit els seus pares ja van sobrenomenar Farka (“ase” en llengua fula, un animal molt valorat al món rural al qual pertanyia la família), la música era una necessitat com l’aire, com l’aigua, com el sol, com el pa de cada dia. Música real, definitivament. Jordi Urpí
