CONCERT 175è ANIVERSARI. Sondra Radvanovsky, Marta Mathéu, Lisette Oropesa, sopranos; Airam Hernández, Raúl Giménez, tenors; Ludovic Tézier, Manel Esteve, Manuel Fuentes, barítons; Giacomo Prestia, baix. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Valentina Carrasco, direcció d’escena. Marco Armiliato, director musical. Escenes de Macbeth, Lucia di Lammermoor i Turandot. LICEU. 3 D’ABRIL DE 2022.
Finalment va arribar un dels dies més esperats de la temporada del Liceu i també, segurament, un dels que més maldecaps ha provocat als organitzadors. Els canvis de format i, sobretot, de protagonistes de la gala de celebració del 175è aniversari de la institució van ser constants fins poques hores abans del concert, fet que encara va sumar més dosis de curiositat a una cita que ja en tenia molta.
Confegir els continguts d’una ocasió d’aquestes característiques sense caure en els tòpics requereix molta imaginació, i el Liceu, que si alguna cosa ha demostrat darrerament és capacitat d’innovació, va optar per combinar-hi elements més o menys esperables –catifa vermella, fanfares d’Aida des de la balconada, nodrida representació institucional i minut de silenci per Ucraïna– amb l’elecció d’un programa format per actes sencers de títols diversos en comptes d’una selecció d’àries i cors. Res a dir i molt d’agrair, tot i que la tria de tres de les òperes més escenificades al Liceu –Macbeth, Lucia di Lammermoor i Turandot– donava una representativitat exagerada, dins del gènere, a l’autoria italiana.
D’altra banda, la convocatòria d’algunes de les millors veus del panorama líric internacional del moment garantia els moments de glòria necessaris: les principals ovacions se les van emportar Sondra Radvanovsky i Lisette Oropesa. La primera va assumir l’enorme repte d’abordar dos rols de pes –Lady Macbeth i Turandot–, aquest darrer encara amb partitura a l’escena, ja que acaba d’incorporar-lo. La segona, llargament aplaudida per la deliciosa escena de la bogeria de Lucia que va oferir, va acabar amb llàgrimes als ulls. Entre les veus masculines, no van decebre el baríton Ludovic Tézier –immens Macbeth– ni el tenor Michael Fabiano com a Calaf.
Malauradament, la representació catalana en el repartiment d’artistes es va veure limitada a la presència en rols secundaris de Marta Mathéu, Manel Esteve i Manuel Fuentes.
Un altre punt feble de la vetllada van ser les escenografies, excessivament despullades, constantment protagonitzades per un exèrcit de maniquins que es caracteritzaven d’acord amb cada escena i amb errors evidents d’il·luminació.
L’autèntica emoció que prometia l’aniversari va arribar els últims minuts de la vetllada quan, enllaçant amb l’acte de Turandot amb què acabava el programa, el tenor Michael Fabiano va interpretar la cèlebre melodia de “Nessun dorma”, tan adequada per a un final esclatant com el requerit. Durant l’ària es van projectar imatges de la història del Liceu en una pantalla que, en acabar, es va aixecar per mostrar tot l’equip humà del Teatre a l’escenari.
Imatge destacada: (c) Paco Amate.
