PALAU PIANO. Yuja Wang, piano. Obres de Chopin i Brahms. PALAU DE LA MÚSICA. 20 DE MARÇ DE 2017.
Per Miquel Gené
Que un músic aturi un concert per esbroncar el públic i demanar silenci no és el més habitual i, segons com es miri, pot resultar fins i tot de mal gust (al meu entendre, a més, no n’hi havia per a tant). Però que després d’això el nivell de sorolls –estossecs– baixi considerablement i l’ambient es faci més agradable, acaba per donar la raó al músic i ens treu a tots una mica els colors en comprovar que, si volem, podem.
Aquesta és Yuja Wang, la jove pianista xinesa (Pequín, 1987) que, amb una presència escènica imponent –vestuari, estilisme, expressió corporal– està llançada en una carrera internacional en la qual actua tant amb piano sol o com a convidada per algunes de les millors orquestres del moment. Des del 2009 Wang és artista en exclusiva de la Deutsche Grammophon, companyia per a la qual ha enregistrat diversos discs de tall romàntic (Chopin, Brahms, Rachmàninov, Ravel). A més a més, Wang, com molts altres músics de la seva generació, ha entès que el màrqueting és un element important per assegurar la seva carrera musical.
El recital de Wang incloïa dues obres de gran format: els Preludis op. 28 de Frédéric Chopin i les Variacions i fuga sobre un tema de Händel, op. 24 de Johannes Brahms. Tant Chopin com Brahms van ser, abans que compositors, intèrprets destacats amb uns estils contraposats que després traslladaren a la seva música. D’aquí neixen dues composicions de caràcter diferenciat que demanen aproximacions gairebé oposades a intèrpret i públic, i que Wang va solucionar de manera desigual.
Amb Chopin, Wang va patir per mantenir la línia melòdica ben perfilada i a prop de la superfície. Tot i posseir una tècnica de braç i canell estable i molt sòlida, els dits petit, anular i el del mig de la mà dreta no responien amb la solidesa necessària per canalitzar el pes i sobreposar-se a una esquerra sempre poderosa. Així, la interpretació dels Preludis va quedar desequilibrada en el balanç de veus, amb uns greus molt presents que sovint ofegaven els aguts. Només als Preludis de caire més recollit (6 i 7) es va fer palès un bon control del pes, així com en aquells moments corals basats en moviments d’acords (Preludis 15 i 20), en els quals la separació de veus va ser clara en dinàmica i en timbre. La sensació final va ser la d’una interpretació mancada de direcció i sense una idea definida per explicar.
A la segona part Wang es va mostrar molt més clara en les Variacions op. 24 de Brahms. Amb un virtuosisme si es vol més estàtic i que sembla adaptar-se millor a les actuals prestacions de la pianista, Wang va aconseguir un balanç de veus molt més clar. Els diferents plans que conformen la música de Brahms es mostraven més equilibrats, les veus superiors sempre eren presents i, de nou, els moments corals van resultar els més brillants. També vam descobrir la capacitat de la pianista per traçar frases llargues que semblava que podia estirar fins on volgués, i que en alguns moments abastaven tota una variació. I, a diferència de la sensació global dels preludis, a les variacions vam poder percebre una idea de conjunt: una variació ens conduïa a la següent en un camí d’intenció i intensitat ben traçat de principi a fi.
Els bisos als quals ens va sotmetre Wang em van fer pensar en el concert desigual viscut i en les opcions que com a artista s’obren davant de la pianista. Per una banda, el camí de l’efectisme circense d’obres com les Variacions sobre un tema de ‘Carmen’ de Vladimir Horowitz o l’Allegretto alla turca de Mozart–Volodos, amb les quals pot enlluernar el gran públic i arrencar-li els aplaudiments més entusiastes, però que al meu entendre resulten buides de contingut per la pèrdua de control de so que Wang hi pateix: el que guanya d’acròbata ho perd de músic. Per altra banda, els moments més reposats, com el lied de Franz Schubert Gretchen am Spinnrade en la versió de Franz Liszt o la Melodie dell’Orfeo de Gluck–Sgambati, en els quals és capaç d’una musicalitat subtil i rica en la diversitat de matisos i de plans superposats. O finalment, i el que jo més desitjo, que Yuja Wang no es deixi enlluernar pels bravos dels públics d’arreu del món i continuï treballant el seu pianisme per poder unir, com ens expliquen que feien Chopin i Liszt, el virtuosisme més desenfrenat amb un control de so absolut.
