PALAU BACH. Vespres d’Arnadí. Dani Espasa, clavecí i director. Concerts bachians. PALAU DE LA MÚSICA. 11 DE FEBRER DE 2019.
La noció de concert per a instrument solista, progressivament consolidat durant el Classicisme, ens arriba encara segons les connotacions adquirides amb l’explosió d’espectacularitat al segle XIX a través de la figura “superior” del virtuós. Es tracta de la deriva extrema d’un format que començà temps enrere amb la relació inter pares dels músics concertats, amb el repartiment per torns del protagonisme. Aquest és un dels motius pels quals la música barroca ha estat comparada al jazz, junt amb la noció d’ad libitum –present per exemple a la música de Johann Sebastian Bach–, a través de la qual es fa referència a l’espai de llibertat interpretativa, en què el músic improvisa.
Es creu que Bach va copsar de l’obra de Vivaldi la brillantor de les peces concertants, el paper vistós del solista en un marc d’incomparable pirotècnia cromàtica. Però la complexitat de l’escriptura contrapuntística i la troballa de temes –gemmes de valor incalculable– és en realitat part de la seva idiosincràsia compositiva, així com l’adaptació i transformació dels materials més valuosos, que reapareixen transcrits a diferents obres. En aquest sentit, tres de les seves peces concertants més lluïdes van ser seleccionades per Dani Espasa, alma mater i clavecinista del conjunt Vespres d’Arnadí, per ser gaudides a la Sala de Concerts del Palau de la Música Catalana. Començant pel magnífic Concert per a clavecí i orquestra núm. 1, en Re menor, BWV 1052.
Al centre de l’escenari i amb un protagonisme sensacional –prodigi de complexitat tècnica, la part del clavecí–, el Concert comença amb un ritme viu, i el reduït planter de les Vespres d’Arnadí es mostra perfectament conjuntat, mogut per l’animositat de l’instrument de teclat que ocupa l’interès i en el qual convergeixen les sinergies. El ritme i les inflexions ben marcades per les cordes, en aquest primer Concert, donà a entendre una complicitat evident, i el coneixement de les intencions del director. Cal destacar-ne la vivacitat, que només en certs passatges del tercer moviment minvà, i es trobà a faltar cert vigor en l’acompanyament. Sensació augmentada perquè la partitura de Bach que es conserva és, en aquest aspecte, lleugera.
La gestió dels tempi en el curs del Concert per a oboè i violí, en Re menor, BWV 1060R, que ens ha arribat a través de la seva transformació en concert per a dos clavicèmbals (conservada la partitura en la còpia d’un dels músics que l’havia d’interpretar en temps de Bach), va presentar igualment alguna circumstància particular. Aquella vivacitat, impresa d’inici des del clave i secundada per cordes, semblà difícil de seguir per la fusta, tot apreciant-se una certa precipitació i dificultats en la declamació ben mesurada de les frases. És més, per moments semblà que Pere Saragossa tenia algun problema amb l’instrument, fet suggerit per la seva expressió –eventualment contrariada– i la manipulació que en va fer entre moviments. El so va ser bonic, amb tot, i la discreta falta de sincronia es retrobaria en la lectura del Concert de Brandenburg núm. 5, en Re major, BVW 1050.
Novament apassionat en l’accentuació i aconseguint una expressivitat més que notable, el virtuós del clavicèmbal i director Dani Espasa va obrir l’espai a la flauta de Marina Durany, que no va voler destacar per sobre dels seus semblants i es va mostrar potser un punt massa prudent. L’exposició de les cordes –sobretot de la primera inter pares– havia evidenciat al llarg del concert els riscos inherents al fet d’oferir versions d’època vivaces, i en aquesta tercera peça el risc fou inclús més evident. En qualsevol cas, el públic va valorar l’atreviment d’una formació creada i desenvolupada a nivell local, que sens dubte posseeix un gran futur. Es tracta d’una excel·lent notícia per als amants de la música antiga poder comptar amb Vespres d’Arnadí, conjunt avalat per enregistraments interessants i interpretacions tan meritòries com la viscuda a la Sala de Concerts del Palau.
Imatge destacada: Vespres d’Arnadí (foto d’arxiu)
