SAMPLER SÈRIES i SÓNAR 2016. Orquestra Simfònica de Barcelona i Nacional de Catalunya. Dir.: Brad Lubman. Become ocean de John Luter Adams / Dawn of Midi: Amino Balyamani, piano; Aakaash Israni, baix; Qasim Naqvi, bateria. L’AUDITORI. 16 DE JUNY DE 2016.
Per Miquel Gené
Un Premi Pulitzer (2014) i un Grammy (2015) avalen Become ocean, una composició de la qual el crític Alex Ross ha afirmat que “podria ser l’apocalipsi més bella de la història de la música”. Eslògans al marge, l’obra del compositor nord-americà John Luther Adams (1953) representa una metàfora monumental de l’oceà, i alhora una advertència de la possibilitat que tornem a convertir-nos-hi: “La vida en aquesta terra va sorgir en primer lloc de l’oceà. Mentre el gel polar es fon i el nivell del mar augmenta, els humans ens enfrontem a la possibilitat, una vegada més, de convertir-nos literalment en oceà.”
Become ocean s’estructura en diferents seccions, cadascuna de les quals traça un arc d’intensitat creixent-decreixent a partir de tres grups instrumentals que sorgeixen de l’orquestra. Els clímaxs es materialitzen en grans tutti que, si bé resulten contundents quant a intensitat, basen la seva força en l’addició de les diferents capes amb les quals Adams crea un univers sonor immensament ric. El treball per capes permet al compositor representar i a nosaltres endinsar-nos en un entorn gairebé tridimensional que ens mostra l’oceà i la música com a entitats complexes formades per elements separats que s’uneixen per generar grans blocs i moviments. Adams mostra diferents colors del seu oceà mitjançant grups tímbrics en què divideix l’orquestra (cordes agudes, cordes greus, fustes, metalls aguts, metalls greus) i hi introdueix una remor de fons constant, allò que sempre roman encara que no ho puguem sentir, amb el motor perpetu dels vibràfons. Les textures resultants viuen en un constant procés de transformació que, junt amb el motor rítmic constant, són els dos elements que estructuren la peça i, segurament, tot allò que ens envolta. El canvi i la permanència.
L’OBC, com la resta, es va veure inevitablement embolcallada pel seu propi so, guiada amb gest precís i alhora fluid per Brad Lubman, del qual sorgia miraculosament una massa contínua que el sobrevolava, encara que hi visqués dins. Una impactant experiència dins del so.
Com si es tractés d’una continuació del Become ocean en què ens acabàvem de submergir amb l’OBC, quan sortírem a la Pèrgola de L’Auditori ja sonava el grove de Dawn of Midi. Trio d’arrels jazzístiques amb una proposta molt especial, segons la qual transformen els seus instruments i les relacions que estableixen a través seu en una música densa i repetitiva que ràpidament associem a l’electrònica. Tot i això, la primera impressió és tímbrica: el que escoltem sona més a una sessió de DJ que no pas a un trio de jazz estàndard. Els músics treballen el timbre dels seus instruments fins a apropar-los a sonoritats sintètiques, i el públic, incrèdul, no acabem de saber d’on surten aquells sons que no es corresponen amb els instruments que veiem. Els conceptes vertebradors de Dysnomia, el disc que ens presentaven d’una sola tacada, són, com vèiem en Become ocean, la permanència i el canvi. En aquest cas, des d’una aproximació minimalista, en la qual els motius rítmics i melòdics es converteixen en mantra per a cada instrumentista, que gira incansable dins d’aquests, i que amb la introducció de petites variacions van mutant i van fent mudar allò que els envolta. Novament diferents capes interactuant entre si, amb un concepte rítmic i una idea del grove molt accentuats i una precisió que ens revela uns músics virtuosos en l’art d’escoltar i tocar junts.
