GREC FESTIVAL DE BARCELONA. Companyia Peeping Tom. À louer. Concepte i posada en escena: Gabriela Carrizo i Franck Chartier. Interpretació i creació: Jos Baker, Leo de Beul, Eurudike de Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Seoljin Kim i Simon Versnel. Ajudant de direcció: Diane Fourdrignier. Vestuari: Diane Fourdrignier i HyoJung Jang. Il·luminació: Ralf Nonn. Disseny de so: Juan Carlos Tolosa, Raphaëlle Latini, Eurudike de Beul i Yannick Willox. Escenografia: Peeping Tom, Amber Vandenhoeck i Frederik Liekens. Direcció tècnica: Filip Timmerman. MERCAT DE LES FLORS. 17 DE JULIOL DE 2015.
Per Clàudia Brufau
“I didn’t order this situation. I ordered 207” (No he demanat aquesta situació. He demanat la 207), diu Marie per telèfon, un dels personatges d’À louer. Ens situem enmig d’una gran sala envoltada de cortines vermelles, amb un terra de quadres negres i blancs –recorda l’habitació vermella de la sèrie Twin Peaks de David Lynch–, unes butaques i un sofà decrèpits, i un piano arraconat. Peeping Tom –en anglès significa “qui mira per un forat”– ens converteix en voyeurs, tot infiltrant-nos en l’univers d’una família burgesa en plena decadència, on tot es pot llogar, fins i tot les situacions.
En aquest quadre hiperrealista, en À louer se’ns van presentant els personatges que habiten la casa teatre i les seves rutines, dinàmiques fruit de l’avorriment que deriva en malson. Un majordom, Seoljin –els personatges adopten els noms dels seus intèrprets– serveix cafè a un dels membres de la família, Marie, a qui ell se li adreça com a “senyora”. Arriba Jos Baker, el reben Seuljin i Marie. Jos Baker és el fill d’Eurudike, una cantant d’òpera –soprano, mezzosoprano, contralt… que també afirma ser soprano lírica, dramàtica i científica!–, i que sempre ha estat ignorat per la seva mare, segons el que diu Simon, el seu pare. Si l’acció entre Seoljin i Marie gira al voltant d’una tassa de cafè, entre Eurudike i Simon gira al voltant d’una audició, en la qual ella ha estat la millor, però Montserrat Caballé n’ha estat l’escollida. El sisè personatge és el pare d’Eurudike, Leo, un vell dement que tant apareix en calçotets com entonant una melodia al piano.
La capacitat extraordinària de Peeping Tom per crear atmosferes ha fet que se’ls reconegui per traslladar sobre l’escena el llenguatge cinematogràfic; de fet, fins i tot pel tipus de fisicitat. Els ballarins coreans Seoljin Kim i Hun-Mok Jung –que acaba apareixent com el doble del majordom– es mouen com si no tinguessin ossos, pura gelatina. En Jos Baker, amb un moviment menys contorsionista, segueix l’intricat guiatge del majordom, el qual recurrentment li diu de manera intrigant: “Follow me” (Segueixi’m). Marie Gyselbrecht també es contorsiona, però en el seu cas ens transmet l’angoixa de veure-li perdre totalment el control sobre el seu propi cos. Un compendi de qualitats plàstiques que creen un contundent efecte slapstick.
El tedi quotidià s’intercala amb imatges al·lucinògenes, corredisses a quatre potes d’uns intrusos darrere el sofà i les butaques, d’aquells que després es converteixen en un grup de visitants guiats per Marie, obligada a obrir al públic les portes de la casa teatre. El majordom es desdobla als ulls de Marie, Hun-Mok Jung fa d’ombra de Seoljin. Eurudike s’emociona pensant que Simon ha llogat un cor –el públic– per cantar-li. La frustració de la cantant, com l’avorriment de Marie, es transformen en una tensió gairebé insuportable; tot i això, com Seoljin recorda a Marie, han de continuar.
À louer és una obra teatral en què la dansa, el text, la música, el cant líric, el contorsionisme, l’attrezzo i la llum es conjuguen per parlar-nos directament de l’escenari a l’inconscient. Les situacions distorsionades –pertorbadores, sovint salpebrades amb humor– es presenten dilatades, condensades o fragmentades en el temps, es repeteixen amb variacions o es reprenen, perquè els malsons no transcorren en linealitat narrativa. La grandesa d’À louer no només rau en el virtuosisme físic dels seus ballarins, la presència magnètica dels actors, la veu nostàlgica de la cantant o l’espectacularitat de l’escenografia, sinó també en la posada en escena, orquestrada magníficament per Gabriela Carrizo i Frank Chartier. À louer desprèn una autenticitat estranya i familiar –perquè, qui més qui menys, té les seves obsessions, malsons o fantasmes. Retalls de les vivències interiors més recòndites afloren damunt l’escenari. Un espectacle que es cola sota la pell de l’espectador, d’aquells a què es retorna per continuar, com insisteix Seoljin a Marie.
