LIFE VICTORIA. Mercedes Gancedo, soprano. Julius Drake, piano. Poulenc: La voix humaine. RECINTE MODERNISTA DE SANT PAU (BARCELONA). 12 DE NOVEMBRE DE 2019.
L’expansió del Festival LIFE Victoria d’aquesta edició és espectacular en la quantitat i la qualitat de les propostes. Entre els diferents marcs on se celebra, la Sala Domènech i Montaner del Recinte Modernista de Sant Pau es manté com a emplaçament principal, tot i que l’acústica no sigui l’òptima. Ho va demostrar la posada en escena de l’òpera en un acte La voix humaine en la reducció pianística de Poulenc, a partir del text de Jean Cocteau. Una adaptació que el propi compositor no estimava davant la versió orquestral, però necessària per a un emplaçament com aquest. El mínim attrezzo, una camisa de dormir i un telèfon negre d’època van ambientar aquest monòleg llarguíssim ple d’inflexions que és un tour de force a l’abast de poques intèrprets; i, per tant, exigeix una tècnica vocal molt ferma i rica en el fraseig, els canvis d’impostació, la dicció i canvis de color d’una imprescindible bona tècnica.
Mercedes Gancedo va protagonitzar-la satisfactòriament en general. El rol exigeix modular la veu amb recurrència i fluïdesa per transitar de la subtilesa al crit, del parlato al cant, de l’exteriorització histèrica al silenci més contingut i íntim. Quelcom que implica un gran desgast vocal, físic i psicològic. I Gancedo va convèncer més per la intensitat i la fusta escènica en assumir l’esperit tràgic i el seu amplíssim ventall d’estats d’ànim que pels matisos psicològics d’aquest drama. I aquest va ser el punt que va llastar la diversitat expressiva d’una actuació en què la soprano va defensar vocalment molt bé la particel·la. L’estridència del registre més agut –un pèl cridat– segurament quedarà polida per un creixement artístic que alhora dominarà les emocions espontànies durant la interpretació d’un paper tan dur. L’actuació de la soprano va tendir dramàticament a la monotonia, tot i moments ben aconseguits que barrejaven tendresa i angoixa. Però va sotmetre el personatge a estats de desesperació disparats des de l’inici de la funció, sense un contrast psicològic ampli entre els estats d’enyor, tristesa, soledat i d’esperances vanes al llarg de la representació. Potser, en part, per una suposada manca de direcció actoral. No se n’indicava al programa de mà.
Per la seva banda, el mestratge de Drake la guiava des del piano, moderant la respiració, la pulsació i amorosint el discurs musical alhora que generava ambients, colors i silencis com a vehicle per a l’impactant versemblança de la soprano en aquesta tercera i darrera òpera de Poulenc. No obstant això, el debut de Gancedo és molt lloable, també en la dicció, i va certificar l’èxit de la primera incursió operística del Festival LIFE. Al final: ovació i copa de cava per als assistents. Són molts els detalls que revelen l’ambició i la idiosincràsia d’aquest cicle. Per això s’ha convertit en un cicle de referència.
Imatge destacada: © Elisenda Canals
