TRIBUT A WES MONTGOMERY. Ulf Wakenius Trio. JAMBOREE. 22 D’ABRIL DE 2016.
Per Albert Suñé
L’actuació del trio d’Ulf Wakenius el divendres dia 22 a la nit al Jamboree no va ser com la gent esperava. En primer lloc perquè al cap de tres quarts d’hora de música l’orgue Hammond es va quedar mut i després perquè el bateria no va estar en cap moment a l’alçada de les circumstàncies.
A priori, la constitució del combo i la música que havia d’oferir –un tribut a Wes Montgomery– presagiava una bona nit de jazz. De fet, el guitarrista suec no era un desconegut, perquè havia estat un dels elements del darrer quartet d’Oscar Peterson. A més, havia actuat també al costat de Pat Metheny i Jack Dejohnette, entre d’altres, i s’havia distingit per ser un admirador de la música de Montgomery. Si al seu costat figurava un organista tan considerat com el jove Leo Corradi, es pot ben dir que la cosa tenia una grapa considerable.
Però ja d’entrada es va poder comprovar que l’orgue no lluïa gens. Ens referim al seu aspecte. Es veia vell i deixat. I, un cop Corradi hi començà a recórrer les tecles i els pedals, els sons que n’eixiren no eren precisament gaire fins. Allò no semblava un orgue Hammond, sinó un mal succedani.
Això llastà l’actuació de l’organista, que es notava incòmode. Tot i així es va veure ben clar que en sabia un niu, perquè demostrà una tècnica molt elevada i unes molt bones idees al magí. Com que Ulf Wakenius és un tipus que domina amb mà mestra la guitarra, de la qual va saber extreure a estones uns sons semblants als de Wes Montgomery –que actuava amb el polze en comptes de la pua–, la sessió s’inicià amb moltes esperances.
Però tot seguit es va poder comprovar que el bateria, Tony Match, era molt fluix. Es limitava a acompanyar i prou. I d’una manera realment primitiva. Un bateria amb més força i tècnica hauria elevat considerablement la música que eixia de l’escenari. Però quan ja tothom tenia coll avall les mancances del drummer, havia decidit fer bona cara als sons de l’orgue i fruïa amb la bona entesa i qualitat de Wakenius i Corradi, el Hammond va dir prou. I aquí, ai las!, s’acabà la sessió.
