SIMFÒNICS AL PALAU. “Els 7 pecats capitals amb Ramon Gener”. Orquestra Simfònica del Vallès. Almudena Jal-Ladi, soprano. Clara del Cerro, ballarina. Conductor: Ramon Gener. Dir.: Xavier Puig. Obres de Mendelssohn, Mozart, Wagner, Strauss, Offenbach, Saint-Saëns, Debussy, Holst, Txaikovski, Bock, Harnik i Verdi. PALAU DE LA MÚSICA. 18 DE GENER DE 2020.
Sembla que darrerament s’ha desvetllat un cert interès per renovar les formes d’expressió, o de manifestació, del concert de música culta. Aquesta pruïja en principi resulta saludable, perquè certament hom es manté fidel a un format, podríem afirmar, d’origen “perdut en els temps”, molt rígid, molt immòbil, d’una permanència intocada. En tot cas, aquestes mateixes condicions, o atributs, en bona mesura en certifiquen la validesa, perquè tampoc el clam a favor de sacsejar-los és tan ressonador com això. Sí, en tot cas, que hi ha un factor interessant que cal tenir en compte; un cert allunyament de les sales de concerts del públic jove abonaria tenir en compte aquest lleu rum-rum de fons.
Tota innovació resulta un afer arriscat i per això mateix resulta important que sigui abordat des de posicionaments rigorosos, no a la babalà, no amb l’acudit imprevist i de maduració precipitada.
En aquest context se situa la darrera proposta del cicle Simfònics al Palau que activa l’admirable Orquestra Simfònica del Vallès. I ho fa de manera molt radical, molt saltant en paracaiguda, en una idea capitanejada pel conegut i popular divulgador cultural –especialment musical– Ramon Gener, que d’antuvi insinua una capacitat sotraguejadora abrupta. Hom parteix d’un principi, en principi, valgui la redundància, vàlid: maridar música simfònica, òpera, narrativa, plàstica i fins i tot ballet en un totum revolutum conduït, anàvem a escriure presidit –el títol del concert vol dir quelcom–, per la figura del que el programa qualifica com a “conductor”, el qual, ben equipat amb un eficaç aparell d’imposició sonora de la seva activitat, s’encarrega de conduir –valgui l’enèsima reiteració– la festa.
No tenim res en contra del principi ideològic proposat; tot el contrari; com a tal principi podria tenir una certa validesa. El problema rau en l’equilibri; o en el desequilibri; o en la proporció o la desproporció. Si el que és pretén és renovar la forma de presentació del concert, el que no resulta justificable és convertir en secundari el mateix concert; és fer-lo, aquesta és almenys la sensació que fa en gran mesura, no el centre, sinó un instrument al servei de l’exhibició de recursos i de protagonisme d’aquest conductor; convertir aquest no en un servidor de la proposta, sinó en el seu deus ex machina; en el centre, motor, fi i objectiu; d’aquesta manera la que sembla que hauria d’haver estat la justificació de la innovació, remoure les aigües del format concert convencional, acaba convertint-se en una altra cosa; en aquesta altra cosa apuntada. Oimés, la figura del concert, o de l’exhibició de música transcendent, es dilueix en quelcom més destinat a satisfer un públic musical infantiloide. Que aquest públic, curiosament en aquesta ocasió no precisament jove en la immensa majoria, s’ho passés molt bé és força una altra cosa: les qualitats comunicatives del conductor són notables –encara que no indiscutible el seu exhibicionisme invasiu–, i també és el cas del substrat de la idea i del guió; però això acaba essent, insistim-hi, una altra cosa; definitivament, una molt altra cosa.
Imatge destacada: (c) Lorenzo Duaso.
