Palau 100 Constel·lació. Juan de la Rubia. Freiburger Barockorchester. Obres de Bach, Händel i Corelli. PALAU DE LA MÚSICA, 28 D’ABRIL DE 2015
Per Jacobo Zabalo
En un altre temps l’instrument rei era l’orgue, instrument avui dia relegat a l’àmbit litúrgic, en bona mesura perquè és a les esglésies, basíliques i catedrals on físicament troba ubicació òptima, i on els múltiples registres reverberen de la manera més impressionant, tot oferint-hi un halo de transcendència i el misteri d’una sonoritat que sembla sorgir del no-res per perpetuar-se eternament. Amb tot, la gloriosa especificitat d’aquest instrument no rau només en les celestials (a voltes endimoniades) polifonies que possibilita mitjançant la superposició de línies melòdiques i la persecució d’unes per altres (el contrapunt i la fuga, que J. S. Bach va desplegar magistralment, seguint el camí de Dietrich Buxtehude, l’enorme organista de Helsingør), sinó que també es caracteritza pel control del temps, per la matemàtica determinació de les durades. Per descomptat, hi ha instruments que aconsegueixen efectes en certa manera comparables, en poder perllongar els sons, però que en canvi difícilment creen melodies en contrapunt; mentre que els instruments de teclat, que en efecte sí que poden explorar la polifonia, no igualen l’orgue en aquella altra capacitat referent als temps, la qual cosa permet d’una manera realment notòria que siguin transcrites obres de gran complexitat orquestral (al Palau de la Música, sense anar més lluny, l’abril de 2013 es va poder sentir la Sisena Simfonia d’Anton Bruckner transcrita per a orgue).
La música és l’art de les alçades dels tons, més alts o baixos, però també –i hi ha qui diu que sobretot– és l’art de la temporalitat. Les melodies s’entreteixeixen a partir de mesures que fluctuen, amb ritmes que es repeteixen o es trenquen, que s’interioritzen i es viuen com a propis, tant en el cas de l’intèrpret com de l’oient. Per la seva capacitat per comunicar distensió o alegria, representa sense paraules els diversos afectes que la interioritat humana, així mateix irreductible i en bona mesura inexpressable, experimenta en el curs de la seva vida. Perquè la música és vida. Si no vida material, sí afectiva, anímica, i per a alguns espiritual. Pensadors tan distants com Agustí d’Hipona o Arthur Schopenhauer van entendre com aquella interioritat (“ànima” per a un, “voluntat” per a l’altre) es comprèn i vehicula d’una manera no merament intel·lectual a través de la música.
Juan de la Rubia, jove, vital i d’una intel·ligència interpretativa poc o no gens freqüent, se’ns apareix com un enviat. Ha vingut d’algun lloc per recordar-nos el caràcter de celebració –immanent i transcendent– de l’experiència musical; per fer surar el món de les vivències anímiques que es reconeixen, que es reviuen temporalment com per primer cop, essent musicalment invocades.
L’escenari del Palau de la Música es va il·luminar amb l’atac in medias res de la peça de J. S. Bach que obrí el programa, la Simfonia de la Cantata “Wir mussen durch viel Trübsal” BWV 146. Per a alguns oients, familiar aquest moviment de “concert per a orgue”, que com a tal mai no va existir, suposa una d’entre tantes reutilitzacions de materials anteriors per part del seu compositor, en aquest cas materials extrets d’un concert per a clavicèmbal. Juan de la Rubia, al centre mateix de l’escena, va abordar amb l’entusiasme propi de qui gaudeix amb la producció de bellesa sense per què, meravellosament acompanyat pels músics de la Freiburger Barockorchester. La prodigiosa digitació del solista, el jocós lletreig de cadascuna de les gemmes del calidoscopi sonor ofert per l’òrgan positiu (de petites dimensions, molt solvent per a l’ocasió) no només van fer que en gaudís el públic –que l’aclamà al final–, sinó que aconseguí que els mateixos músics –músics de primeríssim nivell, acostumats als principals escenaris i solistes; per tant, no precisament novells– se sentissin irremeiablement atrets cap al punt neuràlgic de l’escena amb les seves mirades, com fascinats per l’execució excel·lent i el gaudi del solista en el descobriment de cada racó de la partitura. ¿Pot ser, una interpretació, fidel a l’original i al mateix temps creativa? La resposta, d’acord amb el que es va veure i sentir, és un sí rotund.
La vivència musical es va evidenciar fins i tot físicament en els moviments de l’intèrpret, completament abstret en la realitat de les partitures i alhora expansiu, summament comunicatiu per la claredat del fraseig i l’ajust de la polifonia. La gestió del temps, fonamental en tot músic, però clau en el cas de l’organista, va ser més que convincent. Podríem recordar, en aquest punt, un dels termes que empraven els grecs per referir-se al temps –a un temps particular, concretament el de l’acció oportuna–, com era el terme kairós. Segons aquella cosmovisió, un mateix acte, fins i tot sent a priori positiu, pot resultar inadequat si no té lloc quan toca, o en aquest cas quan es demora més o menys. La saviesa amb què Juan de la Rubia va dinamitzar les peces és difícil d’expressar, en la mesura que afecta una actuació, una vivència que dura el que dura, sent irrepetible i deixant-nos la presència del seu record.
Són rares les ocasions en què l’alquímia, la inexplicable connexió entre músics i públic es produeix ja en la primera peça programada, gairebé com una premissa. Va succeir al Palau, i també va succeir que es va mantenir en el temps, modulada en les diferents obres sense perdre gens d’interès. Els dos concerts per a orgue de Georg Friedrich Händel programats en les dues parts del concert van rebre lectures igualment compromeses, amb visible atenció als detalls de les partitures, tot propiciant el màxim aprofitament de l’instrument solista. L’única obra en què l’organista es va absentar, la Suite orquestral núm. 1, BWV 1066 de Johannes S. Bach, va fer possible el lluïment d’un conjunt, la Freiburger Barockorchester, que no deixa de confirmar la seva prevalença en l’elit de les interpretacions historicistes, tant en gravacions d’estudi com en directe: ritmes ben marcats, dansaires –com convé a aquesta successió de moviments inspirats en ritmes tradicionals–, així com una efectivitat sorprenent en la declamació de solos (sensacional prestació de l’oboè, per posar només un exemple) o en la interacció de seccions, obstinades en teixir interpretacions de sensacional coherència i color.
En altres ocasions hem vist els músics aplaudint el solista, però poques vegades o mai els hem vist gaudir tant en l’acompanyament d’una interpretació com la de Juan de la Rubia, contemplada amb una curiositat manifesta en el somriure d’alguns. Símptoma inequívoc d’una vivència que eixampla l’ànim; que segurament trasllada, des de la inevitable sinestèsia del fet musical, el millor que la vida ens pot oferir. El dictum nietzscheà segons el qual “sense música la vida seria un error”, tantes vegades citat i tan rarament comprès –és a dir, viscut–, va refulgir en l’ànima dels presents.
