PALAU FRONTERES-ÒPERA DE BUTXACA I NOVA CREACIÓ. Andrómeda encadenada d’Agustí Charles. María Hinojosa, soprano; Marc Charles, violí; Esther Pinyol, arpa. Sergi Corbera, escenografia. Jordi Pérez Solé, direcció escènica. José Rafael Pascual-Vilaplana, direcció musical. PETIT PALAU. 28 D’OCTUBRE DE 2021.
La fructífera relació entre Agustí Charles, Marc Rosich i Òpera de Butxaca i Nova Creació ha donat un nou fruit, l’òpera Andrómeda encadenada, que es va estrenar al Petit Palau coincidint amb la celebració de l’AI Òpera IA, unes jornades de debat per a professionals sobre els usos de les noves tecnologies en l’àmbit de la creació d’òpera contemporània.
I és que un dels protagonistes d’aquesta òpera en un acte és l’ePad-Wood, un instrument electrònic en viu creat pel mateix Charles amb sistemes de computació Arduino que, mitjançant sensors de moviment i altres estris de reproducció i modificació del so en directe, tant de la veu com dels instruments, aconsegueix un so immersiu.
Marc Rosich recull en el seu llibret el poemari homònim de l’escriptora basca Fátima Frutos, on l’autora pren el mite de la dona encadenada a les roques i salvada per Perseu per fer-ne una lectura personal, contemporània i feminista, i hi incorpora altres citacions dedicades al personatge. El resultat és el monòleg d’una dona en crisi a causa d’una ruptura sentimental que es refugia en la literatura, espai on troba la força per desprendre’s de la dependència emocional i afirmar-se com una dona empoderada.
Marc Charles es va mostrar contundent i virtuós amb el seu violí amplificat, sovint mirall de la mateixa Andròmeda, mentre que Esther Pinyol recreava les onades als rompents amb l’arpa i les percussions. Agustí Charles, des de la cabina tècnica, creava ecos, repeticions entretallades, canvis sonors que s’entrelligaven amb els sons en directe, tot creant una escolta immersiva de so binaural. Però l’estrella indiscutible de la nit va ser la immensa María Hinojosa, que va brodar el paper d’una Andròmeda que es deslliura de les seves cadenes per esdevenir una dona poderosa. La seva transformació de dona presonera a dona lliure va ser estratosfèrica. El cant sensual dalt la roca ben bé havia transformat Andròmeda en una sirena sensual que definitivament faria embogir Ulisses.
En l’àmbit escènic, Jordi Pérez Solé aconsegueix recrear aquest món entre modern i antic en què es troba atrapada la nostra Andròmeda. I si la partitura juga amb una modernitat radical al principi per anar incorporant un retorn als clàssics amb elements propis del Barroc –passant del castellà a l’italià–, la direcció escènica fa el mateix posant el focus d’atenció sobre una protagonista que primer viu lligada dins d’un marc –com un quadre– sota el pes del sexe masculí en format pedra, per després alliberar-la i fer-la ballar triomfal sobre el tors nu d’una escultura clàssica. Preciós el recurs final omplint d’estrelles l’escenari per crear la constel·lació d’Andròmeda.
Imatge destacada: (c) Aleix Palau.
