FESTIVAL D’ÒPERA ARENA DI VERONA. Aida de G. Verdi. Latonia Moore, Olesya Petrova, Jorge de León, Michele Pertusi, Romano dal Zovo, Amartuvshin Enkhbat. Daniel Oren, direcció. Escenografia de Franco Zeffirelli. ARENA DE VERONA. 5 D’AGOST DE 2022.
Fa gairebé una dècada presenciàvem a l’emblemàtic amfiteatre romà de Verona l’escenografia que La Fura dels Baus havia dissenyat per a Aida: era l’any que el festival italià va commemorar el seu centenari. Amb tot, com que les guerres mundials i la pandèmia van impedir de celebrar-ne algunes edicions, la número 100 arribarà, de fet, l’any que ve.
Des d’aleshores l’Arena de Verona ha tornat als clàssics i ha recuperat diverses vegades la mítica producció de Franco Zeffirelli, actualitzada –això sí– amb vestuari d’Anna Anni. La piràmide imponent de cartró pedra que la presideix, juntament amb el marc incomparable de la graderia circular romana, sempre impressionant, obra novament la màgia en cadascuna de les onze funcions d’aquest títol que s’han programat aquest estiu, entre juny i setembre.
Altres atractius –alguns de més mediàtics que no artístics– de l’Aida d’enguany han estat la incorporació als nombrosos repartiments de noms com Anna Netrebko, en el seu retorn progressiu als escenaris, i la reedició de la polèmica per les cares pintades de negre que van desencadenar la cancel·lació de la soprano nord-americana Angel Blue.
També passen aquests mesos per l’Arena dos cantants espanyols, la soprano aragonesa Ruth Iniesta i el tenor canari Jorge de León. El darrer, en la funció d’aquest divendres va compartir escenari amb, entre d’altres, Latonia Moore, Olesya Petrova i Michele Pertusi.
De León, a qui el rol de Radamès ja ha donat fins ara nombroses satisfaccions, va tornar al festival de Verona per la porta gran, amb un nou èxit esclatant gràcies al bon moment de forma en què es troba i que li permet afrontar les dificultats que li reserva la partitura i superar-les amb èxit.
També Latonia Moore va saber fer reviure alguns dels moments més cèlebres del personatge que dona títol a l’òpera amb bon gust i musicalitat, mentre que Olesya Petrova, en un rol tant o més exigent com és el d’Amneris, va recollir merescuts bravos del públic que, sempre nombrós, va seguir la representació amb més o menys comoditat segons la localitat ocupada, però sempre expectant. Des del fossat, Daniel Oren va reeixir en la titànica tasca de fer convergir artistes molt distants entre ells, si bé potser va abusar del contrast dinàmic tenint en compte l’enorme distància que també separa l’orquestra dels espectadors de la darrera graderia.
En realitat, l’autèntic protagonista de qualsevol funció d’Aida a Verona és el conjunt: els impressionants quadres escènics aconseguits amb el desplegament de les forces corals i coreogràfiques tot al llarg i ample d’un espai amb el qual cap teatre convencional no pot competir, sumats sobretot a una pàgina tan famosa i encomanadissa com “Gloria all’Egitto”, fan les delícies d’un espectador que, potser sense estar avesat al gènere, queda irremeiablement atrapat per la combinació de música, teatre i dansa que és l’òpera i pel pes de la història.
Imatge destacada: (c) EnneviFoto – Fondazione Arena di Verona.
