AIDA de Giuseppe Verdi. Maite Alberola, Alejandro Roy, Laura Vila, Jeroboám Tejera, Carles Daza. Cor Amics de l’Òpera de Sabadell. Orquestra Simfònica del Vallès. Daniel Gil de Tejada, direcció musical. Carles Ortiz, direcció d’escena. LA FARÀNDULA (SABADELL). 2 DE MAIG DE 2021.
Enguany fa cent cinquanta anys de la composició i estrena d’Aida de Giuseppe Verdi, el clàssic entre els clàssics, l’òpera que Verdi mai hauria escrit si no hagués estat per la insistència de les autoritats del Caire. Poc més de dotze mesos van ser suficients a Verdi per aixecar aquesta catedral musical de caràcter exòtic i supeditada a una malaltissa història d’amor. A partir d’un llibret en italià d’Antonio Ghislanzoni basat en l’argument de l’egiptòleg Auguste Mariette, l’òpera s’estrenava al Caire el 24 de desembre de 1871 i a Milà el 8 de febrer de 1872.
Més enllà de la temàtica, que des d’una mirada contemporània s’enduria totes les bufetades pel que fa al tractament de la dona i a l’exhibició d’un amor tòxic i malaltís (especialment el d’Aida envers el general Radamès), Aida es pot entendre de moltes maneres: des de l’apreciació de la grandiloqüència i la monumentalitat que l’apropa al gènere de la grand opéra fins a l’intimisme i el preciosisme de fragments musicals com “Possente Ftha” o l’originalitat en el tractament del conflicte intern a la darrera escena, amb la conclusió de l’òpera a través de l’ària “O terra, addio”.
Sigui com sigui, afrontar Aida és sempre un repte extraordinari, tant pel que fa a la dificultat de producció, com per la complexitat interpretativa, especialment per les figures solistes. És en aquest sentit que les primeres paraules envers l’Associació d’Amics de l’Òpera de Sabadell i la Fundació Òpera Catalunya són de felicitació i d’agraïment. De felicitació, per haver estat capaços de presentar amb dignitat, qualitat i valentia un dels grans títols operístics; d’agraïment, per l’enorme tasca que desenvolupen promovent el talent local i jove, i democratitzant el gènere operístic traslladant-lo a diversos escenaris del territori català i essent la principal fàbrica de creació operística de Catalunya. Bé s’han guanyat a través de la seva trajectòria poder-se considerar la veritable òpera nacional de Catalunya. La setmana passada es va estrenar aquesta producció al teatre La Faràndula de Sabadell amb gran èxit de públic i crítica. Ara l’acolliran diverses ciutats i escenaris associats al circuit Òpera a Catalunya: Manresa, Girona, Vic, Reus, Sant Cugat del Vallès i Granollers.
S’obre el teló i s’aprecia una escenografia austera i minimalista, convincent i elegant, que ens apropa fàcilment a imaginar-nos els baixos relleus propis de les dinasties XIX i XX i que alhora recuperaven els cànons estètics de les primeres grans dinasties egípcies, com la dinastia IV. Aquesta és una escenografia i producció reaprofitada de la del 2012, una proposta escenogràfica unitària per als quatre actes amb lleus variacions entre si. L’estètica general combina els colors blanc, vermell i negre, tant al decorat com al vestuari, que es vivifiquen a través del disseny de llums de Nani Valls. Tant el vestuari com la direcció d’escena són a càrrec de l’experimentat Carles Ortiz, que aconsegueix una dramatúrgia de moviment eficaç, tot destacant les tensions internes entre els personatges alhora que excel·leix en la direcció escènica del cor i els grans conjunts de persones. Punt i a part mereix l’escena de la desfilada a la “Marxa triomfal”. Essent aquesta una de les escenes més emblemàtiques i de lluïment de l’òpera, el públic hi aboca tota la seva expectativa. Carles Ortiz no va deixar indiferent, amb una aposta per la senzillesa, l’elegància i el minimalisme de gran bellesa, en situar les trompetes afinades en La bemoll i Si al centre de l’escenari i conferint-los tot el protagonisme.
Al fossat, s’hi situa l’Orquestra Simfònica del Vallès sota la batuta de Daniel Gil de Tejada, àgil i gràcil, amb un control excel·lent de les dinàmiques i demostrant la seva vàlua i qualitat no només en les parts de tutti instrumental, sinó també i especialment en els moments solistes, tant per a l’oboè com per als violoncels o els vents. El cor, alhora, va excel·lir en la interpretació escènica i va mostrar la seva sensibilitat i meticulositat en les grans peces corals, tan exigents i contrastades.
Pel que fa a la interpretació solista i per bé que no és la reconeguda protagonista de l’òpera, voldria destacar en primer lloc la mezzosoprano Laura Vila en el paper d’Amneris. Amneris és en aquesta obra de Verdi el personatge que probablement duu a terme un desenvolupament i una evolució més profunds, un personatge empoderat que qüestiona la dicotomia entre el bo i el dolent. Un paper de complexitat que és magistralment interpretat i defensat per Laura Vila, de veu que tendeix a la lleugeresa, amb timbre i tècnica magnífics, rica en harmònics i interpretació excel·lent.
Al seu costat, la seva rival dramàtica, Aida, interpretada per Maite Alberola. Aida és un dels papers més dificultosos, tant per la seva gairebé constant presència a l’escenari com per la dificultat de les intervencions. Maite Alberola és una soprano de caràcter verdià, de veu potent, timbre brillant i una tècnica desenvolupada que li permet afrontar les dificultats expressives i de dinàmica de la partitura. Desigual en alguns episodis de l’òpera, especialment al tercer acte, va destacar sobretot pel seu mèrit interpretatiu i la presència vocal.
Destacables són també el baix Jeroboám Tejera en el paper de Ramfis, tot fent gala d’una veu de gran bellesa i rica en harmònics i amb una interpretació i expressió corporal excel·lents, el tenor Alejandro Roy en el paper protagonista de Radamès, de veu potent i caràcter metàl·lic, així com el baríton Carles Daza en el paper d’Amonasro, que va destacar especialment per la seva interpretació, a més d’oferir al públic una veu de ric timbre, amb cos i acompanyada d’una tècnica excel·lent. Mereix també reconeixement l’aportació del baix Alejandro Baliñas en el paper d’il re, una jove veu prometedora que sorgeix de l’Escola d’Òpera de Sabadell.
De fet, és important remarcar que la majoria de veus solistes d’aquesta producció provenen de diverses generacions de l’Escola d’Òpera de Sabadell, fet que legitima i consolida més encara aquest projecte magnífic.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
