TEMPORADA OBC. Frank Peter Zimmermann, violí. Dir.: Kazushi Ono. Obres de J. S. Bach. R. Schumann i R. Strauss. L’AUDITORI. 17 DE DESEMBRE DE 2017.
Per Jaume Comellas
Comprenem que la direcció artística de l’OCB a l’hora de titular aquest concert posés un relleu especial en el gran poema simfònic de Richard Strauss, atesa la capacitat de crida que té aquesta obra, oimés amb la seva relació tan popularitzada amb un dels films –2001, odissea de l’espai– més importants del realitzador cinematogràfic nord-americà Stanley Kubrick. Tanmateix, en termes objectius d’interès estrictament musical, podríem discutir si la preeminència no hauria d’haver estat per a la figura d’un de la mitja dotzena de virtuosos del violí més rellevants del moment i, a més, amb un repertori inusual, lluny de les grans composicions simfòniques virtuosístiques de referència. Precisament un dels feliços i agraïbles vicis d’aquest virtuós és defugir camins molt transitats.
I el Concert per a violí i orquestra sobre el ‘Concert per a teclat número 1’ de Bach, òbviament no ho és. Es tracta de traslladar el virtuosisme d’un instrument de teclat sobre corda pinçada al virtuosisme solista d’un dels instruments més representatius d’aquesta condició. Confesso que en general la mudança a altres instruments, tan prodigats en el cas de l’obra de Bach del clavecí al piano, mai m’han acabat de convèncer; sempre, fins i tot en les versions més encimbellades amb acompanyament amb formació amb instruments de corda històrics, hi trobo un “sí, però…”. I era molt possible que fos també així en aquest cas. Que no ho fos en gran manera, o en gairebé manera absoluta, va ser mèrit del violinista alemany, que va aconseguir que aquest “però” passés molt, no diré del tot, desapercebut; que el canvi de fisonomia, per emprar un concepte obert, es convertís en un tot diferentment autèntic, amb essència de Bach manifesta, de cap de les maneres traïda; i, de passada, cal dir que en això hi va col·laborar també la corda de l’OBC. Tanmateix, aquestes virtuts van resultar menys plenes en el segon moviment –“Adagio”– en el qual el context més pesant va oferir un cert llast al refinament i a la fluïdesa i a la naturalitat bacchiana dels altres moviments. Zimmermann va passar-se a l’altre costat en la Fantasia en Do major per a violí i orquestra, que pràcticament és un pretext per al lluïment del solista, amb un paper de l’orquestra de “company de viatge”, de simple col·laborador necessari.
Així parlà Zarathustra és una obra gegantina, d’una riquesa extraordinària; d’un abast cosmològic en el seu recorregut per diversos substrats de reflexió sobre l’existència humana. Gegantina no tant per extensió sinó per com acull un univers complex i ric de suggestions transcendents. L’obra ens submergeix en un oceà inabastable i indominable, alhora profundament enriquidor.
L’OBC la va resoldre amb una autoritat de gran volada. I aquí voldria remarcar el paper del vent, i especialment del metall, que en una obra com aquesta corre el risc de desajustar-se, de sortir de llera. No recordo haver escoltat mai a l’OBC un vent, i, hi insisteixo, el metall, tan ben quadrat, tan afinat, amb tant d’equilibri. I d’això cal fer-ne també culpable, és clar, junt amb els instrumentistes i tota la formació, la batuta ferma, gens estrident ni aparatosa, però mestrívola de Kazushi Ono.
