IBERCAMERA. Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski. Cor Ibercamera (Mireia Barrera, directora). Dir.: Valery Gergiev. Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Mahler. L’AUDITORI. 13 DE FEBRER DE 2018.
Per Mònica Pagès
El tsar de la música, Valery Gergiev, va tornar a omplir la Sala Pau Casals de l’Auditori de Barcelona amb el seu “Stradivari simfònic”, l’Orquestra del Teatre Mariïnski, per oferir, ni més ni menys, que la Simfonia núm. 2, “Resurrecció” de Gustav Mahler. És una obra que Gergiev ja ha gravat diverses vegades i que, òbviament, és un dels puntals del seu repertori; una obra mestra que va digerint a poc a poc, amb la parsimònia d’un rumiant que assaboreix cada nota amb tota la sensibilitat del seu paladar.
La Segona de Mahler, tal com es coneix popularment aquesta simfonia, és un dels magmes sonors més rics i extensos que s’han creat sobre el pentagrama. Segons Gergiev, requereix una gran temprança discursiva per anar construint tots els seus plans sonors i tota la seva estructura harmònica, com si es tractés d’un edifici d’estil Sezession vienès –com les obres d’Otto Wagner o les pintures de Gustav Klimt, amb què Mahler va haver de competir per l’amor de la seva Alma–, compost d’equilibri, organicitat, naturalisme, elegància i innovació. És un dels cants del cigne més estremidors que va tenir el postromanticisme abans d’ennuegar-se en la iconoclàstia de les avantguardes que acabarien posant la cara grotesca del feixisme.
Gustav Mahler ens fa ressorgir de les cendres, ens ressuscita en aquesta simfonia que emula el format simfònic coral de la Novena de Beethoven, amb la presència silenciosa del cor durant la major part de l’obra fins al temps final, en què apareix amb una potència proporcional a l’univers musical que Mahler va coent, de vegades a foc lent, de vegades a flamarades, compàs a compàs.
Des del trèmolo inquietant amb què arrenquen els baixos, amb els contrabaixos fent els primers passos cap a la melodia que tot seguit agafarà l’oboè i amb ell tot el vent fusta primer i metall després, Gergiev va anar erigint una mena de tòtem harmònic en el qual podem sentir la confluència que també trobem a Viena dels aires eslaus i populars, de l’estructura germànica i del decadentisme imperial, punt de trobada de tot el que travessa el Danubi. Les mans tremoloses que caracteritzen la direcció de Gergiev semblen plasmar l’agitació a què ens sotmet Mahler amb aquesta obra, que tot i les seves grans proporcions, com bé diu David Puertas al comentari al programa, “no l’allunyava del seu estil detallista i gairebé cambrístic” amb què va desplegant, sense pressa i sense pausa, aquest univers sonor que va compondre en cadascuna de les seves deu simfonies.
Gergiev sembla que la dirigeixi, més que amb les seves mans convulses i sense batuta, amb la força de la seva mirada, amb els seus ulls grans i sortits que, fins i tot des del segon pis de L’Auditori, se senten traspassar el mur del so i arribar fins al sentiment de cadascun dels intèrprets que formen aquesta gran orquestra del Teatre Mariïnski, els quals segueixen el seu moviment i les seves indicacions amb obediència militar. La corda del Mariïnski és vaporosa i àgil en els aguts, com les primeres ballarines que acompanya al teatre de Sant Petersburg, i untuosa en els greus, com el seu cos de ball, que sonen amb un equilibri absolut amb tota la bateria del vent, que en aquesta simfonia té un paper protagonista constant, i tenint la veu solista, com si fos la humana, en la majoria dels passatges o fent efectes sonors tocant darrere les portes de l’escenari per aconseguir la llunyania de les trompetes celestials que Mahler evoca en aquesta resurrecció simfònica que realitza.
Sentint aquesta simfonia sembla que et submergeixis en un clímax constant que no arriba mai al seu punt culminant, com si anés més enllà encara de la intenció de Wagner, tot aconseguint mantenir la tensió en pianíssims d’una subtilitat magnífica que esdevenen un silenci de màxima potència o que deriven cap uns crescendos apoteòsics. Amb aquesta magnificència van cantar les dues veus solistes, la soprano Anastasia Kalagina i la mezzosoprano Yulia Matochkina, que debutaven en aquesta temporada i que van oferir des del fons de l’escenari, davant del cor, una interpretació de les seves parts vocals amb la mateixa subtilitat i bellesa que l’Orquestra Simfònica del Teatre Mariïnski, sense brusquedats ni estridències, sinó fent que la veu onegés clara com la bandera de l’esperit que apareix en aquest tractat teològic en forma de música que Mahler va deixar a la humanitat el 1895.
Només es poden dir elogis d’una interpretació magistral com la que fa Valery Gergiev actualment, tot prenent el testimoni de les grans batutes que ha tingut el segle XX i que ens transmeten el poder de l’art amb tota la seva dimensió, sense cap pensament superflu. I per això és d’agrair que Barcelona tingui el privilegi de poder gaudir-ne cada temporada i en ocasions històriques com aquesta a l’espai ampli de la Sala Pau Casals de L’Auditori, i de bracet d’aquest equipament i d’Ibercamera, que durant trenta-quatre anys sempre s’ha distingit per establir vincles d’una gran complicitat amb figures de la categoria d’aquest director, que han trobat a la nostra ciutat una acollida càlida i un públic molt fidel.
A tot això, s’hi afegia l’excepcionalitat de poder sentir un cor que porta el nom d’aquest cicle, el Cor Ibercamera, creat i dirigit per Mireia Barrera amb el bo i millor dels cors estables de Catalunya. En el cinquè i últim moviment va irrompre amb un gran impacte sonor, amb la mateixa presència i qualitat amb què se sentia l’orquestra, després de l’escalada emocional que va fer, tot arribant al cim d’un sentiment pròxim a l’absolut, en què la veu humana, com també passa en la Novena, s’exalça amb un himne, en aquest cas a l’esperança de la resurrecció, a la vida després de la mort, i amb la frase “Sterben werd’ich um zu Leben” (Moriré per viure) escampa rotundament tots els dubtes espirituals que se’ns plantegen al llarg d’aquesta obra. El Cor Ibercamera i la tasca de Mireia Barrera van sonar com la culminació d’aquesta tradició coral tan arrelada a Catalunya i que té institucions tan importants com l’Orfeó Català. La iniciativa de reunir un cor professional amb cantaires autòctons per fer aquesta producció i el fet d’haver-lo posat al costat d’una de les orquestres més importants del món, la del Mariïnski, i amb la direcció d’un nom que fa història, com és Gergiev, ens reafirma que la qualitat sempre depèn de la voluntat i dels mitjans adequats, que exigeixen el rigor i l’ofici de la professionalitat. Per això, esperem que aquest Cor Ibercamera, que es va presentar amb una Novena en una temporada anterior i que ara es confirma amb aquesta Segona de Mahler, sigui definitivament una realitat que fa temps que es reclama, sobretot com a formació complementària de l’OBC, per seguir donant moments sublims com aquest, tant aquí com a l’estranger.
