ELS TEUS CLÀSSICS. Alba Ventura, piano. Obres de De Larrocha, Marshall, Balada, Nin-Culmell, Granados, Montsalvatge, Mompou, Suriñach i Albéniz. AUDITORI EDUARD TOLDRÀ. CONSERVATORI MUNICIPAL DE MÚSICA DE BARCELONA. 22 DE GENER DE 2023.
No podria haver-hi hagut una intèrpret millor per homenatjar la pianista Alícia de Larrocha. Com la seva mestra, la pianista Alba Ventura traspua calidesa, emoció i una tècnica sublim que fa que tot el que toca sembli d’una senzillesa magnífica. Així ho va demostrar al recital que va oferir diumenge al Conservatori Municipal de Barcelona, convidada per l’Associació Joan Manén, per celebrar el centenari del naixement d’Alícia de Larrocha.
En el seu treball per recuperar de l’oblit molta música catalana que s’interpreta massa poc, l’Associació i Alba Ventura ens van regalar un programa que abraçava compositors catalans del segle XX, des d’Isaac Albéniz a Lleonard Balada. L’elecció de les obres, moltes de les quals la pianista havia tot just estrenat el dia abans a Sant Cugat del Vallès –segons el que va explicar el president de l’Associació, Daniel Blanch–, va produir un discurs de gran claredat estructural, i la seva resolució interpretativa va dotar cada obra del caràcter respectiu.
La pianista va iniciar el recital amb Ofrena, una peça romàntica i nostàlgica escrita per la mateixa Alícia de Larrocha als vint-i-un anys, interpretada amb molt bon gust i sensibilitat. Va seguir-la Foc follet (Suite Catalonia) de Frank Marshall, també d’inspiració tardoromàntica, plena d’arpegis on els dits de la pianista fluïen sobre les tecles com acaronant-les; per passar després a Sis Preludis obstinats de Lleonard Balada, de sons més contemporanis i en què Alba Ventura va demostrar el domini del ritme i la capacitat de jugar amb les dinàmiques que requereix l’obra.
A continuació, una selecció del segon volum de les Tonadas de Joaquim Nin-Culmell, de factura alegre i tocada amb gran nitidesa, mentre que a l’Allegro de concierto d’Enric Granados va oferir-nos un romanticisme emotiu i elegant, de musicalitat exquisida. Van seguir-los Divagación i Impromptu en el Generalife de Xavier Montsalvatge i els Preludis núm. 5, 6, 7 i 11 de Frederic Mompou, aquests interpretats amb una delicadesa i contenció corprenedores. Acrobats of God de Carlos Suriñach ens va remetre als saltimbanquis de Picasso, i amb “Sevilla” i “Castilla” de la Suite española d’Isaac Albéniz vam descobrir l’Alba Ventura més entregada a l’alegria, fins i tot amb cops d’espatlla murris, com si ballés.
En definitiva, Alba Ventura ens va tornar a demostrar el seu mestratge tècnic i un estil únic i personal, ple de matisos i subtileses, digna hereva d’Alícia de Larrocha.
Imatge destacada: (c) Associació Joan Manén.
