MUSEU ISAAC ALBÉNIZ DE CAMPRODON (MIAC). Commemoració del centenari del naixement d’Alícia de Larrocha. Alba Ventura, piano. W. A. Mozart: Sonata en La major, KV 331. F. Mompou: Preludes núm. 5, 6, 7 i 11. E. Granados: Allegro de concierto. X. Montsalvatge: Divagación; Impromptu en el Generalife. I. Albéniz: Suite española: “Sevilla”, “Castilla”. MONESTIR DE SANT PERE (CAMPRODON). 1 DE JULIOL DE 2023.
Exactament un any després d’una altra commemoració singular (http://www.revistamusical.cat/critica/guinovart-reivindica-albeniz-i-severac-a-camprodon/), el Museu Isaac Albéniz de Camprodon va tornar a organitzar una vetllada de gran rellevància per recordar una cita important per al municipi: la que, el 1985, va suposar el concert que Alícia de Larrocha va oferir per celebrar el 125è aniversari del naixement d’Albéniz al seu poble natal i que va donar origen al festival que porta el nom del compositor i que encara avui se celebra. Si, ja llavors, Larrocha representava l’hereva més directa de l’escola pianística que representen Albéniz i Granados –passant tan sols per un intermediari, Frank Marshall–, aquesta vegada la convidada no podia ser més idònia: la seva deixebla i actual directora de l’Acadèmia Marshall, a més de concertista consumada de casa nostra, Alba Ventura.
Així, després de la inauguració d’una mostra commemorativa al Museu, el bellíssim monestir de Sant Pere –el mateix escenari on havia tocat Larrocha i on Ventura ja havia estat convidada en el passat per interpretar Albéniz– va acollir aquest concert tan especial, amarat d’emoció des del primer fins a l’últim minut. Per a l’ocasió, Ventura va adaptar un programa concebut i ja estrenat a partir d’obres dedicades a Alícia per diversos compositors catalans, si bé en aquest cas es va permetre la llicència de començar-lo amb Mozart.
La Sonata en La major, KV 331 va ser, doncs, el vehicle perquè el públic entrés en l’atmosfera del concert, malgrat algunes distraccions inicials provocades per l’infal·lible mòbil inoportú i pel moviment d’algunes persones a l’interior de la nau romànica. Per a Alba Ventura va suposar una primera oportunitat de lluïment, especialment en arribar al velocíssim passatge del cèlebre “Rondo alla turca”, que va resoldre amb facilitat insultant i precisió matemàtica.
El segon compositor del programa, Mompou, va provocar un canvi radical de registre. La pianista en va interpretar una selecció de quatre Preludis –incloent-hi el número 6, per a la mà esquerra–, dels quals va oferir una lectura de sonoritat generosa.
Així mateix, va encarar l’Allegro de concierto de Granados, l’única obra en què la brillantor del piano, sumada a la ressonància del monestir i el pedal freqüent van produir alguns moments de confusió acústica.
Ventura, que és una pianista que va per feina i no allarga els recitals amb pauses si no són necessàries, es va permetre tan sols dues sortides d’escena, a la tornada de les quals va mostrar i expressar la incomoditat que li transmetia el moviment de la banqueta sobre el terra irregular de pedra de la nau romànica. Res que no li permetés, evidentment, oferir una lectura deliciosa de dues obres de Montsalvatge: Divagación –una de les obres dedicades a Alícia de Larrocha, en aquest cas encarregada per Frank Marshall– i Impromptu en el Generalife.
Com la mateixa intèrpret va anunciar al públic, el recital no podia acabar sense Albéniz, del qual va oferir dues peces de la Suite española: “Sevilla” i “Castilla”. Ventura va tornar a mostrar, en aquestes últimes peces que coneix tant, la mateixa comoditat i desimboltura que li havíem vist tocant Mozart i que transmet no tan sols amb el teclat, sinó amb l’expressió facial i, fins i tot, lleus moviments corporals.
Amb el record de la mare ben viu i els sentiments a flor de pell, la filla d’Alícia de Larrocha va obsequiar Ventura amb un ram de flors en acabar el concert, que la pianista va reblar amb una Sonata del pare Soler que Alícia també tocava sovint.
