PALAU PIANO. Alba Ventura, piano. Albéniz: Suite Iberia. PALAU DE LA MÚSICA. 8 DE JUNY DE 2021.
Només cal anomenar Iberia d’Albéniz i molts pianistes ja sentiran un vertigen per l’exigència tècnica i per sobre de tot per la demanda musical que suposa afrontar els seus temibles quatre volums, obra mestra del compositor de Camprodon i del pianisme espanyol. D’aquestes dotze impressions per a piano, que en comptades ocasions podem escoltar en directe, hi ha un record discogràfic en què, entre d’altres, intèrprets il·lustres, com Esteban Sánchez, Rafael Orozco, Rosa Sabater o Alícia de Larrocha, han deixat una empremta inesborrable. Ara Alba Ventura –després d’oferir-la el 29 de maig a Jerez i de programar-la per al proper dia 20 de juny a Estònia– ha portat al Palau aquesta integral, de la qual sempre guardarem a la memòria la versió en directe que el recordat Rafael Orozco va oferir el febrer del 1993 a la sala modernista.
Alba Ventura ha fet un recorregut llarguíssim per assimilar i copsar tota l’essència de la música que brolla en cada compàs d’aquesta obra magistral d’Albéniz. En ella queda reflectit l’aprenentatge rebut d’Alícia de Larrocha i Carlota Garriga, o el que és el mateix, l’essència de l’Acadèmia Marshall. També el camí que va marcar la sempre recordada Rosa Sabater amb un enregistrament que per a molts va suposar un abans i un després. I aquesta herència de la qual Alba Ventura és dipositària, el vam constatar en uns aspectes tècnics i musicals que són un tret diferencial d’aquesta línia interpretativa. El pes que atorga a cadascun dels dits en atacar un acord, fer un lligat o un articulat de màxima precisió com a fruit d’un estudi minuciós i exacte li permet destacar les melodies per sobre de les complexitats rítmiques que en el cas de “Corpus Christi en Sevilla”, “Lavapiés”, “Triana” o “Eritaña” resulten de dificultat inversemblant. L’ús del pedal, un fet inherent a l’Escola Marshall, no podia resultar més perfecte. Alba Ventura en cap moment va barrejar la sonoritat, i així podia assolir un pianisme cristal·lí, diàfan, curós amb aquells calderons eterns que clouen moltes de les peces, d’una netedat de timbres que recentment ja ens ha demostrat amb els seus enregistraments de Sonates de Mozart i que al llarg dels anys hem tingut l’oportunitat d’escoltar en els seus recitals i concerts. I el control del moviment del braç i del cos, que en alguns moments semblava quedar posseït per la rítmica incessant que brolla de la partitura i la feia quasi bé ballar al ritme de la música…
Però tots aquests aspectes són mitjans per assolir una finalitat. I aquest fi darrer va percebre’s des de la primera nota d’“Evocación”; la nostàlgia, els pianissimi, es fonien en un lirisme poètic. Després, “El Polo” amb el característic martellato i un “Corpus Christi en Sevilla” d’una tremenda emoció emmarcat entre fortissimi que mai van sonar desbocats i la llunyania que desprèn el seu final i que Alba Ventura va copsar magistralment.
I aquesta delicadesa, poètica, allunyada d’una fastuositat exagerada, caracteritzava la versió màgica de la pianista. En l’alternança de compassos 3/4 i 6/8 de la “Rondeña” la precisió era absoluta, per afrontar posteriorment tots els perfums evocadors que brollen del ritme de “Malagueña”. Inclús en el veritable galimaties que suposa “Triana”, amb harmonies i ritmes complexíssims, Ventura mai no va optar per un pianisme desbocat, fort o enèrgic; tot el contrari, sempre es va mostrar cautelosa i sublimant cada nota –de les tantes i tantes que concentra Albéniz en un acord o compàs– i així fer-nos assaborir una obra com “El Albaicín” que destil·lava tots els perfums del meravellós barri de Granada. Colorístic el seu pas per “Lavapiés”, sublim amb l’oníric “Jerez” i, per descomptat, amb una “Eritaña” amb ritme de sevillana i aire de flamenc impregnat d’unes sonoritats màgiques que evocaven el piano de Debussy.
Només cal dir gràcies a Alba Ventura –que, ja fora de programa, va interpretar “Sevilla”– per haver tornat la Iberia al Palau, la sala on Alícia de Larrocha va sublimar la música d’Albéniz, aquest monument incommensurable del nostre pianisme.
Imatge destacada: (c) Toni Bofill.
