TEMPORADA OBC. Alban Gerhardt, violoncel. Dir.: Pablo González. Obres de Gerhard, Lalo i Stravinsky. L’AUDITORI. 2 DE NOVEMBRE DE 2012.
Per Lluís Trullén
Els al·licients musicals que es presentaven en el nou concert de la temporada OBC resultaven d’un atractiu inqüestionable. El programa s’iniciava amb Albada, interludi i dansa de Robert Gerhard. Estrenada a Londres el 1937, l’obra inclou sonoritats pròpies que evoquen el folklore català –tant pel que fa a colors harmònics com a girs melòdics–, però sense deixar de banda un avantguardisme en l’escriptura (propera al serialisme), segell ja distintiu de l’estil del compositor català. Una partitura de bella factura, que sense posseir la força d’altres composicions orquestrals de Gerhard, denota un traç elegant, originalitat rítmica i un avantguardisme inqüestionable que l’OBC dirigida per Pablo González va saber transmetre amb rigor.
Un inici de concert, preàmbul del debut d’Alban Gerhardt amb l’OBC, un dels violoncel·listes més aclamats els darrers anys i portador d’un repertori immens (que inclou una seixantena d’obres concertants per a violoncel) que li ha permès tocar amb més de 170 orquestres simfòniques i actuar al costat dels directors de més renom. En programa una obra que pel seu atractiu resulta un referent per a tots els violoncel·listes: el Concert d’Édouard Lalo. Aquesta obra escrita pel compositor francès el 1876 té dos trets fonamentals que l’han convertit en un referent del repertori: un virtuosisme que permet al solista desplegar una infinitat de jocs d’artificis tècnics i un lirisme deliciós que, concentrat en el segon moviment, encisa per la seva melodia elegant i plena de dolçor. Gerhardt és un violoncel·lista excepcional, i més encara quan un cop acabat el concert i abans d’oferir una profunda i reflexiva versió del preludi de la sisena Suite per a violoncel sol de Bach, comunica al públic que el seu violoncel Matteo Gofriller ha tingut uns desperfectes i que ha ofert el concert amb el violoncel de Lluís Claret, que el solista andorrà li ha cedit per a la interpretació. La simbiosi entre violoncel i intèrpret esdevé en Gerhardt absoluta; la comunió que s’estableix entre els dos resulta perfecta, essent l’instrument una veritable continuació del seu cos. I és aquesta la màgia que transmet Gerhardt; l’eclosió de sonoritats multicolors, de frases bellíssimes que emanen des de la més profunda naturalitat expressiva, tot convertint l’instrument en mitjà per a la seva difusió. Res no resulta forçat, ni els passatges més endimoniats del darrer moviment, ni la plàcida musicalitat concentrada en el segon. Frescor, sensibilitat, virtuosisme, tècnica i un aprofundiment absolut amb l’estètica de l’obra que interpreta van fer de la seva versió del concert de Lalo una veritable delícia.
El concert es completava ja a la segona part amb la interpretació de la música del ballet complet L’ocell de foc d’Igor Stravinsky. Escrit entre el 1909 i el 1910, L’ocell de foc va esdevenir el primer dels encàrrecs que el compositor rus va rebre dels Ballets Russos de Diaghilev i que, basat en un conte màgic rus, conté una instrumentació monumental, sonoritats punyents carregades d’exotisme, colorisme i rítmica, i un joc entre les seccions que converteix en protagonistes pràcticament tots els instruments de l’orquestra. Malgrat que va mancar una certa força a la versió en les sonoritats més punyents i més colorisme en els tutti, Pablo González va plasmar amb elegància tota la càrrega lírica i de colors tamisats de vegades propers al llenguatge de Debussy, amb moments genuïnament vinculats a l’estètica d’Stravinsky. Versió que en definitiva cuidava el fil narratiu, més atenta a oferir una continuïtat en el discurs que a provocar una variada profusió de dinàmiques. Un treball de gran correcció per part de l’OBC i el seu titular davant una partitura complexa i que figura com una de les obres mestres del segle XX. Un programa que va tenir un inqüestionable nivell interpretatiu i que els propers dies l’OBC també oferirà a les ciutats de Madrid i Valladolid.
