37è FESTIVAL INTERNACIONAL DE MÚSICA PAU CASALS. Alban Gerhardt, violoncel. Steven Osborne, piano. Obres de Bach, Rachmàninov, Debussy i Xostakóvitx. AUDITORI PAU CASALS. 13 DE JULIOL DE 2017.
Per Santi Riu
Amb una oferta de set concerts i tres projeccions totalment concentrada en dotze dies durant el mes de juliol, el Festival Internacional de Música Pau Casals obrí el teló dijous passat, dia 13. Però no ha estat l’únic canvi d’enguany, ja que se n’ha reduït el nombre d’esdeveniments, presentats amb l’epígraf “Els compositors estimats de Pau Casals”, i s’hi ha incorporat un director artístic –el musicòleg Bernard Meillat, expert en la figura de Pau Casals–, que per un costat ha internacionalitzat una mica més el Festival, però d’altra banda ha sorprès per la minsa aportació de violoncel·listes, així com d’intèrprets del país. Esperem, però, una propera programació abans d’extreure’n més conclusions i centrem-nos en el concert inaugural.
Si un corpus deu molt a Pau Casals pel seu redescobriment, aquest és el de les Suites per a violoncel sol de Bach. Com és costum, no podia faltar el compositor alemany per iniciar el concert. En aquest cas fou la Suite núm. 6, BWV 1012. Una suite pensada per a un instrument de cinc cordes i “la més difícil” en paraules del mestre del Vendrell. Amb musicalitat, sensibilitat, gran claredat d’articulació i un punt de recreació que per moments semblava més un estudi melòdic que no una dansa, Alban Gerhardt presentà unes bones credencials en una obra molt exigent. El violoncel·lista superà amb escreix les exigències tècniques –que no són poques– amb una bona afinació, una certa sensació de llibertat i un gust melòdic exquisit que tan bé anà al “Preludi”, però que en canvi perdé més el sentit de dansa en altres moviments. Gerhardt extragué un so carnós del seu esplèndid instrument fabricat per Matteo Gofriller, especialment poderós en els greus. Amb un “Preludi” ben degustat, una “Allemande” tan musical com sensible i una àgil “Courante” ens endinsàrem en un missatge interioritzat que clogué en unes contrastades “Gavotes” i una “Giga” de gran pulcritud.
I com si fos una mena de presentació dels solistes, el pianista escocès Steven Osborne interpretà en solitari els primers cinc Études-Tableaux, op. 39 de Rachmàninov. Amb un gran desplegament tècnic i un domini absolut de la paleta de colors, assistírem a un dels primers punts àlgids del concert. La versió del pianista excel·lí per la visió apassionada i romàntica, plena d’intensitat, però també per la varietat tímbrica o la claredat de textures, tot culminant amb un Estudi núm. 5 de tanta força emocional que no pogué deixar indiferent a ningú. I és que el seu so dens sabé extreure’n tant els colors ombrívols com la nostàlgia i l’èpica.
El públic brindà una merescuda ovació al pianista, convençut d’haver descobert un intèrpret capaç de captivar l’oient des de la primera nota en unes lectures plenes d’arravatament, però també de lirisme i introspecció.
Gerhardt, que interpretà tot el concert de memòria, semblà pujar un esglaó al costat del seu company. I després de presentar les credencials com a solistes oferiren una segona part inspirada, plena d’expressió i intensitat. La Sonata per a violoncel de Debussy rebé una lectura de gran intensitat en una interpretació que ja des de les primeres notes del pianista sonaren amb una forta personalitat i un punt de dramatisme. El compositor francès volia escriure un cicle de sis sonates per a diversos instruments, amb la idea de les sonates preclàssiques i que a la vegada fossin també un homenatge als compositors francesos del segle XVIII. Malauradament no va poder acabar el projecte, però la primera que escriví fou la de violoncel i piano. Gerhardt aportà una bona paleta de colors i contrasts dinàmics en el primer moviment, al costat d’un pianista tan incisiu com intuïtiu. Ambdós assumiren riscs expressius –fruit segurament de la llarga experiència junts damunt de l’escenari–, fet que aportà una dosi extra d’emoció abans d’una Sérénade imbuïda de sarcasme –amb uns pizzicati tan propers al so d’una guitarra– i un final ple d’evocació ibèrica.
La intensitat i la maduresa dels intèrprets marcà una Sonata per a violoncel, op. 40 de Xostakóvitx. Osborne ens imbuí de dramatisme i arrossegà a punts de forta tensió a Gerhardt, que a la vegada ens aportà alguns moments de serenor, poesia i pau realment ressenyables al llarg de l’“Allegro non troppo”. Un virtuosístic, quasi obsessiu i juganer “Allegro” contrastà amb un magnífic “Largo” ple d’expressivitat i lamentació abans del virtuosístic “Allegro final”. Amb una bona precisió rítmica, àmplia dinàmica, grans contrasts i forta tensió dramàtica, assistírem al punt culminant d’un concert que encara oferiria com a propines uns vivencials Requiebros de Gaspar Cassadó i un Dvořák per a piano a quatre mans! Bon colofó per a un interessant concert inaugural que obre dotze dies d’activitat incessant.
