ORGUE AL PALAU. Jennifer Bate, orgue. Obres de Bach i Messiaen. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE NOVEMBRE DE 2015.
Per Pep Gorgori
Acaba el recital de Jennifer Bate al Palau de la Música Catalana i queda la sensació entranyable d’haver estat testimonis del concert d’un veritable mite de l’orgue, i a més d’haver-ho fet en un context que porta a pensar amb molt d’optimisme sobre com seran els propers anys per a aquest instrument a Catalunya. Tant és així que aquest cop em veig obligat pràcticament a escriure dues crítiques pel preu d’una. La primera, del concert. La segona, del moment que viu l’orgue al nostre país.
Louange à Messiaen
Septuagenària i enèrgica, Jennifer Bate s’enfila a la consola de l’orgue d’un salt, per a estupor dels presents. Ja li ho havíem vist fer un parell de setmanes abans, quan després d’aquell salt va venir el disgust d’haver de cancel·lar el concert per problemes tècnics a l’orgue del Palau. Arreglat el problema i reconfigurada l’agenda, ara sí: Bate acciona la consola, aquesta respon i comença la música.
Era el seu debut al Palau, i per a l’ocasió l’artista britànica ens proposava escoltar Bach i Messiaen. Amb aquests dos noms al cartell no ha d’estranyar que el concert generés expectació. La selecció d’obres era peculiar, ja que incloïa el Bach menys sacre (Fantasia en Sol major, BWV 572; Pastorale en Fa major, BWV 590; Passacaglia i fuga en Do menor, BWV 582) al costat d’algunes de les obres més inspirades de Messiaen (dos temps de Les corps glorieux, Diptyque i “Dieu parmi nous” de La Nativité du Seigneur).
L’encaix entre els dos blocs s’entenia, però, a la perfecció: no només es tracta de les dues grans figures de la història de l’orgue, sinó que a més, en la lectura que Bate fa de Bach, aquestes obres estan més a prop del misticisme que no pas de la dansa. Filla d’una època en què no es diferenciava tant entre el caràcter d’un coral i el d’una passacaglia, Bate va escollir tempos i articulacions que tenen el màxim exponent en el lligat etern en el tema de la Passacaglia, per exemple. Probablement ara estem acostumats a unes versions en què l’articulació es cuida d’una manera diferent. Gardiner, en Music in the castle of Heaven, defensa el ritme inherent a la música de Bach, que durant dècades ha estat un aspecte a què s’ha donat menys importància que a la seva severitat protestant i a la seva racionalitat en l’harmonia i el contrapunt. Bate, doncs, pertany a una escola en què el ritme i l’articulació eren diferents. Sigui com sigui, parlem d’una bona interpretació, amb una registració molt personal, per part d’una de les grans dames de l’orgue que va aprofitar aquesta primera part per fer-nos escoltar registres que són més habituals en Messiaen que no pas en Bach. Això sí, és ben sabut que l’orgue del Palau, en un espai tan poc reverberant, complica la interpretació de les obres del gran mestre alemany, i posa més en evidència un tret que sovint s’ha criticat de Bate: en alguns moments no toca net, probablement perquè li importa més l’aspecte interpretatiu que fer algunes notes falses.
Al costat d’aquest Bach racional i sever, el seu Messiaen va sonar ple de llum. D’alguna manera, va fer la sensació que Bate acara aquests dos compositors amb la intenció de suscitar el favor del públic envers el seu favorit: Messiaen, de qui al seu temps ella també va ser l’organista favorita. Hi ha alguna cosa en el Messiaen de Bate que no es troba en cap altre intèrpret. L’amistat que els va unir durant els darrers vint anys de la vida del compositor manté encara viva una flama que, tècnica i registració a banda, és el que permet a Bate crear moments com els que vàrem viure en la segona part del Diptyque i en “Dieu parmi nous”. En tot cas, per uns minuts va ser capaç de fer-nos oblidar l’acústica seca del Palau per endinsar-nos en les harmonies de colors del seu mestre. Això mereix, doncs, tots els elogis.
Bate va acabar el detall amb una propina: una transcripció de la “Bourré” de la Tercera Suite per a violoncel, que no deixa de ser un homenatge a la figura de Bach en demostrar quantes harmonies i quanta, quanta música viu comprimida en aquella línia melòdica aparentment simple.
El gran mes de l’orgue a Catalunya
El concert de Bate, com dèiem, no és sinó una perla més en el collar de què hem gaudit les darreres setmanes. Per començar, a mitjan d’octubre, el mestre orguener Albert Blancafort va inaugurar una exposició al Centre d’Artesania de Catalunya, com a guanyador del Premi Nacional d’Artesania d’enguany. El reconeixement a la seva tasca no deixa de ser un premi per a tots els orgueners que han treballat i treballen a Catalunya. Un gest del govern de la Generalitat que ens fa mirar amb esperança la implicació en projectes de futur, amb l’objectiu de recuperar la tradició organística que havíem tingut abans de la Guerra Civil.
Tot seguit va tenir lloc l’estrena del Festival Internacional Orgues de Poblet, que aprofitant el magnífic instrument inaugurat el 2012 porta cada tardor artistes de categoria internacional a fer música en un marc incomparable. La «Revista Musical Catalana» se n’ha fet ressò en diverses crítiques que donen fe del nivell dels concerts de Ben van Oosten i de Jan Willem Jansen amb l’Schola Antiqua. Paral·lelament, l’orgue del Vendrell va tenir també una presència important en el Festival Pau Casals per commemorar l’aniversari de la mort del músic. El dia de Tots Sants, 1.200 persones es van aplegar al Palau per escoltar Juan de la Rubia improvisar en directe sobre la projecció de Nosferatu de Murnau. A la feliç coincidència de tan bons concerts en poc temps encara caldria afegir la resta de la programació organística del Palau, que aquest any també ens ha portat una celebritat com Kei Koito, així com l’activitat que es manté a les catedrals de Barcelona i Tarragona, i a Montserrat i altres localitats catalanes.
Tot plegat fa pensar que alguna cosa (bona) està passant al món de l’orgue a Catalunya. Si és una realitat o un simple miratge només ho sabrem els anys a venir, però està clar que el públic hi és, els instruments també i que el planter d’intèrprets és excel·lent i va creixent de mica en mica, en bona part com a fruit de la tasca realitzada durant dècades per la figura cabdal que és Montserrat Torrent. Tenim, doncs, tots els ingredients per recuperar el rei dels instruments en tota la seva esplendor.
