PALAU BACH. Alisa Weilerstein, violoncel. J. S. Bach: Suites per a violoncel, BWV 1007-1012. PALAU DE LA MÚSICA. 12 DE DESEMBRE DE 2019.
Són pocs els violoncel·listes capaços d’afrontar en un sol concert les sis Suites per a violoncel, BWV 1007-1012 de Johann Sebastian Bach. Més de dues hores de soliloqui sonor davant de centenars de persones és una fita que pocs músics poden assolir perquè requereix un treball constant de molts anys, un domini de màxima precisió de l’instrument i una capacitat de memòria i de concentració sobrehumans. Alisa Weilerstein ho va fer dijous passat, 12 de desembre, davant d’un Palau pràcticament ple, disposat a sentir amb un silenci religiós (que ni els mòbils van poder interrompre) aquests sis tractats musicals que formen un dels pilars del gran temple bachià.
Una de les coses que fascinen de Weilerstein és la seva seguretat escènica, un aplom fet de la seva presència natural, noble, sense artificis de cap mena, sense cap d’aquests falsos ornaments ni extravagàncies amb què avui dia es disfressen tants artistes joves per dissimular les seves limitacions. En l’Alisa tot és autèntic, d’una sola peça, tal com va tocar cadascuna de les danses que formen aquestes sis Suites que Bach va compondre durant els seus anys a la cort de Köthen, ara tot just fa tres-cents anys.
A les mans d’aquesta violoncel·lista nord-americana, que va ser beneïda ben aviat per Daniel Barenboim, les Suites sonen reflexives, vitalistes, sense exageracions, preciosistes en la sonoritat i en el gest, amb un fraseig concís i alhora expansiu. La seva exactitud en l’afinació és un plaer superlatiu per a l’oïda, com si et fes assaborir un plat curosament elaborat amb ingredients de tota mena que despertessin mil notes de gust exquisit. En cap moment trencava la lluminositat de l’harmonia, la superposició infinita de les veus, la transparència de cada acord o el gruix de cada nota a l’aire. El seu gust sonor no es queda únicament en l’agilitat del contacte de les mans amb la mecànica de l’instrument, i donant com a resultat una emissió natural, sinó que, a partir d’aquest alfabet sonor, sap construir frase per frase un teixit musical fet de vibració i de silenci, i de clarividència i honestedat igualment magnífiques. Fins i tot en la imperceptible pèrdua d’equilibri que va tenir al final de la “Giga” de la número 4, vam poder gaudir del fenomen extraordinari de pulcritud generosa en la sonoritat i en l’expressió que ens estava oferint Weilerstein. En la seva interpretació es produeix de manera diàfana aquell plaer físic que dona la música quan el discurs d’una obra es reflecteix en el mirall de la memòria i la seva meravella se sent doblement.
L’experiència del seu concert al Palau va ser d’una carnalitat espiritual, com la força dels seus braços, canalitzada en l’instrument. Són diverses les versions de les Suites per a violoncel de Bach que podem tenir presents o que han fet història, i l’ombra de Casals es fa massa llarga en aquesta obra, però la d’Alisa Weilerstein s’imposa amb llibertat, fermesa i modernitat, despullada de tot manierisme i esborrant les fronteres de gènere i de generació per traslladar-nos, des de la primera nota fins al final dels vora 130 minuts, a una dimensió de bellesa i de veritat que només han sabut definir els filòsofs.
Així com la cita amb Grigory Solokov al Palau ha esdevingut obligada per als siberites del so pianístic, la d’Alisa Weilerstein seria desitjable que també esdevingués tradicional, perquè és un dels pocs casos en què podem recuperar l’essència del que és un concert de música clàssica enmig de la sobreoferta de cada temporada.
