IL BARBIERE DI SIVIGLIA de Gioachino Rossini. Juan Francisco Gatell. Carlos Chausson. Annalisa Stroppa. Mario Cassi. John Relyea. Manel Esteve. Marisa Martins. Dir. musical: Giuseppe Finzi. Dir. d’escena: Joan Font (Comediants). Producció de la Houston Grand Opera, Opéra National de Bordeus, Opera Australia i Canadian Opera Company. LICEU. 16 DE SETEMBRE DE 2014.
Per Mercedes Conde Pons
Així com a l’època en què s’estrenà l’òpera més popular de Gioachino Rossini, Il barbiere di Siviglia, aquesta duia com a títol original Almaviva, o sia l’inutile precauzione, en les representacions que d’aquesta òpera s’estan fent al Gran Teatre del Liceu el protagonisme recau sobretot en la figura del triangle amorós que dóna lloc a aquesta “inútil precaució” més que no pas en el barber de Sevilla, Figaro. Gran part del mèrit el tenen els intèrprets del repartiment de l’estrena, Juan Francisco Gatell (Lindoro/comte d’Almaviva), Carlos Chausson (Doctor Bartolo) i Annalisa Stroppa (Rosina), que van fer autèntiques creacions dels seus rols, tant a nivell vocal com amb actuacions dignes de la millor escola de comèdia teatral.
Així doncs, en aquesta producció de Comediants que enguany ha llogat el Liceu per començar la temporada 2014-15 –tot i que la inauguració oficial s’esdevindrà a l’octubre amb La Traviata–, l’escenari es converteix en una rambla constant per on passen personatges i figurants que agilitzen l’estatisme que poden provocar les interpretacions d’àries de gran dificultat tècnica i fan que aquesta òpera esdevingui una autèntica comèdia d’embolics. Un entramat dramàtic que és terreny abonat per a la companyia Comediants i el seu director, Joan Font, per desplegar el seu ampli ventall de gags, jocs visuals, vistositat colorista i moviment constant –amb alguns llocs comuns ja vistos en altres muntatges operístics– que no donen treva a un espectador que a vegades ja no sap ni on mirar. L’estètica de Comediants per a aquest Barber de Sevilla apel·la novament al món del còmic, amb uns vestits de colors llampants, línies geomètriques irregulars i un maquillatge molt accentuat que ajuda a formar el concepte d’arquetip atribuïble a cada personatge. En un escenari molt funcional –obra, junt amb el vestuari, de Joan Guillén–, aquest Barber de Sevilla troba molt bones solucions en un clavicèmbal gegant de color rosa situat al mig de l’escenari que fa alhora de teclat i d’escriptori, i que també s’ajuda d’un bell arbre de color blanc situat al fons de l’escenari com a element definitori dels diversos estats anímics dels personatges i l’atmosfera de la situació –ja sigui pel color que s’hi projecta o bé perquè és tapat per una cortina negra. Així mateix, les recreacions que es fan de les situacions que narren els personatges principals en les seves àries són un complement que tant ajuda a entendre allò que els cantants estan explicant com distreu de les magnífiques interpretacions musicals. Així, en la famosa ària de Figaro, el “Largo al factotum”, resulta molt entretingut poder seguir la polifacètica personalitat del “factòtum” Figaro en diversos alter egos desplegats per l’escena exercint de barber, curandero, celestí i un llarg etcètera de professions. Per contra, l’ària “La calunnia” de Don Basilio –magníficament interpretada per John Relyea–, forçava la contínua i distreta mirada a una banda i a l’altra de l’escenari, arran de la versió imponent i rotunda del baix canadenc.
En aquesta producció tot està mesurat i Joan Font no demana poc dels cantants, però sempre vetllant perquè puguin sentir-se còmodes cantant les compromeses colorature i virtuosismes que Rossini suggereix. Així i tot, Font aprofita al màxim la disposició de cada intèrpret a prestar-se al joc còmic i, en aquest joc, els qui resultaren guanyadors foren, per aquest ordre: Carlos Chausson (Doctor Bartolo), Juan Francisco Gatell (comte d’Almaviva) i John Relyea (Don Basilio). I segurament no per casualitat, tots tres cantants són els que excel·liren en la vessant interpretativa. Carlos Chausson, estimadíssim al Liceu, va desplegar la seva vis còmica com a Doctor Bartolo fent una interpretació magnífica de l’enrevessada ària “A un dottor della mia sorte”, amb la compromesa estrofa final de canto sillabato i despertant la hilaritat del públic en les escenes amb el comte d’Almaviva en les seves falses identitats com a soldat borratxo i Don Alonso. Aquest darrer, interpretat per Juan Francisco Gatell –jove tenor argentí d’ascendència catalana–, resultà tota una revelació, tant en l’aspecte vocal com teatral. La inicial i compromesa pàgina “Ecco ridente in cielo” fou un bon escalfament per a una prestació musical de gran nivell, amb un timbre atractiu i una veu de tenor lleuger molt ben impostada, d’emissió natural i aparentment fàcil, que culminà amb una esplèndida “Cessa di più resistere” –cabaletta inclosa– que només els grans tenors rossinians poden defensar amb èxit. A més, Gatell desplegà uns dots còmics dignes del millor còmic televisiu, que van fer del seu Don Alonso una creació inoblidable.
La veu d’Annalisa Stroppa és la d’una mezzo pura, amb un timbre tornassolat, amb aguts rodons i greus ben recolzats. La cantant italiana, que debutava al Liceu –igual que els seus companys de repartiment Gatell i Cassi– es mogué àgilment per l’escenari i afrontà generosament les seves intervencions vocals, sempre trobant una química musical i escènica amb cadascun dels seus partenaires. En contrast, el barber de Mario Cassi quedà desdibuixat per una manca de soltesa escènica, motivada o bé per un excessiu esforç vocal o bé pels nervis que li imposava el pes de la responsabilitat –o potser una barreja de les dues coses. Amb una veu de baríton plena, rodona i un timbre atractiu, així com uns molt ben col·locats aguts, Cassi no semblava sentir-se còmode en el rol de “factòtum”, si bé tingué moments de lluïment, com la seva ària d’entrada. Finalment, excel·lents Manel Esteve i Marisa Martins com a Fiorello (i oficial) i Berta de luxe.
Aquest Barber fou una bona presa de contacte per a l’orquestra amb la intensa dinàmica laboral després de les vacances i aquest Rossini, ben defensat musicalment per Giuseppe Finzi, greixà bé la maquinària en l’inici de la intensa temporada musical que els espera. També el cor –reduït a la seva secció masculina– tingué un bon rendiment en aquesta primera producció dirigida per Peter Burian. Jordi Codina, com a responsable dels fragments de guitarra, tingué una delicada i efectiva aportació, tant al fossat com damunt l’escenari.
La temporada del Liceu s’inaugurà també amb una renovació dels programes de mà i del format de les entrades. Més color i, en conjunt, una ordenació més coherent i clarificadora de la informació, a part d’alguna secció nova en els programes de mà que serviran per conèixer de forma més efectiva la historiografia de les òperes i la seva presència al Liceu, són els principals canvis que de moment hem pogut observar i que han de servir per atreure més públic al Liceu i difondre de manera més efectiva la seva programació i la informació corresponent.
