PALAU 100 CAMBRA. Ferzan & Ferhan Önder, duo de pianos. Obres de Rakhmàninov, Liszt, Fazil Say i Stravinsky. PALAU DE LA MÚSICA. 4 DE FEBRER DE 2014.
Per Lluís Trullén
Un dels duos de piano més destacats del panorama internacional és el que integren les germanes bessones Ferhan i Ferzan Önder. Després d’haver realitzat estudis a Turquia i posteriorment ampliar-los a Viena (la seva actual ciutat de residència), la trajectòria d’aquestes artistes ha acumulat grans èxits des de la dècada dels noranta. En els seus concerts conviuen l’espectacularitat i la serenitat i sobretot el fet de treure el màxim partit de la immensa musicalitat que posseeixen. Les dues germanes bessones van obrir el seu recital al Palau amb la Fantaisie-Tableaux, op. 5 de Rakhmàninov, una obra dedicada a Txaikovski i inspirada en quatre poemes, tres d’autors russos i un de Byron. Interpretacions a dos pianos serenes, refinades, en què les harmonies pròpies dels acords de Rakhàminov sorgien amb subtilesa i que van arribar al seu punt culminant amb la versió de La Pasqua, caracteritzada per unes sonoritats inequívocament russes i molt properes a la majestuositat del darrer dels Quadres de Mussorgski. Prèviament a cadascuna de les interpretacions van llegir –en anglès– el poema en què s’inspiren respectivament aquestes descriptives partitures que Rakhmàninov va escriure l’any 1893.
Les germanes Önder expliquen que la seva influència artística s’emmiralla, entre d’altres, en pianistes com Horowitz, Gulda, Sokolov o les germanes Labèque. I certament, l’originalitat interpretativa i el gust pel color que posseïa Gulda; la màxima expressió del virtuosisme encarnada pel mític Horowitz; la serenitat, l’aprofundiment i l’exactitud de Sokolov, o aquella conjunció artística de les germanes Labèque (malgrat l’actitud gestual tan diferent davant del piano de les pianistes franceses), semblen confluir en el seu estil.
El virtuosisme va aparèixer en la Dansa hongaresa núm. 2 de Liszt. Versió per a piano a quatre mans plena de dinamisme i exactitud rítmica, amb profusió de dinàmiques i amb els contrastos exigits per les dues parts: lassan (lenta) i friska (ràpida), però més tendent a una explosió de tècnica que no pas a la recerca del detallisme i el matís.
La serenitat que conté la breu Winter morning in Istanbul, escrita pel seu compatriota Fazil Say, ens tornava a la subtilesa inicial del concert. Les escales harmòniques dins un llenguatge plenament tonal i la utilització de diferents efectes sonors creats amb la col·locació de les mans sobre les cordes del piano creaven contrastos suggerents però molt recurrents en el piano contemporani.
Una de les obres més celebrades pel públic i representatives del repertori per a dos pianos és La consagració de la primavera, el gran reclam del concert, que va permetre veure un Palau que presentava una grandíssima entrada. Interpretar aquesta obra requereix unes qualitats musicals i un treball metòdic en molts aspectes. El salvatgisme que demana el piano d’Stravinsky, les polirítmies, els compassos amb ritmes irregulars, el martellato constant, els acords obstinats… Tot com a mitjà per captar el color, la força, les dinàmiques i l’aire descriptiu que posseeix aquesta obra mestra. La versió no va ser excessivament colorista, però sí metòdica quant a l’exactitud rítmica, sincronització en les dinàmiques i conjunció estilística. El seu poder descriptiu de moments tan coneguts com l’“Adoració de la terra”, l‘”Evocació dels ancestres” o la “Dansa del sacrifici”, sí que contenien aquella varietat de colors de la versió orquestral, que va mancar, però, en les introduccions de les dues parts de l’obra. El concert va cloure brillantment amb el Libertango d’Astor Piazzolla, una obra espectacular que sol figurar en els recitals de les germanes Önder.
