CICLE CORAL ORFEÓ CATALÀ. Cor Jove de l’Orfeó Català. Orquestra de Cambra Terrassa 48. Ana Puche, soprano. Elisenda Arquimbau, contralt. David Alegret, tenor. Pau Bordas, baix. Dir.: Esteve Nabona. Obres de Berlioz i Mozart. PALAU DE LA MÚSICA. 10 D’ABRIL DE 2012.
Per Jaume Comellas
Encara que crítica i crònica no siguin el mateix, em permetré començar per la segona perquè crec que per una vegada s’ho val. En aquest sentit cal valorar la satisfacció que produeix que un concert simfonicocoral amb un cor amateur, i a més jove, i a més de casa, i acompanyat per una orquestra bàsicament també jove i també de casa, hagi convocat un interès viu i amb aquest una entrada pròpia de grans esdeveniments. I per acabar-ho d’arrodonir, que aquest públic sortís del Palau visiblement correspost.
I això últim va poder ser així, gràcies a una actuació del Cor Jove de l’Orfeó Català d’una notabilísima envergadura. Abordar una obra tan coneguda com el Requiem de Mozart sempre constitueix un repte, perquè hi ha una substrat de referents que pesen en l’ànim de l’espectador i això obliga a un plus d’inesperable positiu; o si es vol d’esperable irrenunciable. I aquest plus es va produir de ple. El cor “planter de l’Orfeó” va basar aquest plus en un aspecte realment inesperable: no va semblar un cor en formació, sinó un cor d’una maduresa i plenitud remarcables. Aspectes com afinació, homogeneïtat, noblesa i rodonesa de so, i refinament van oferir en gran manera la imatge de quelcom ben acabat, consistent i madur, més que no quelcom en camí.
D’antuvi va oferir una versió elegantíssima i sensible de La fugida d’Egipte d’Hector Berlioz, una obra molt poc coneguda i d’un alè místic que el cor va traduir amb un sentit molt acusat del bon gust.
I aquí és just referir-se a Esteve Nabona, un músic integral, que té justament en aquest component, el bon gust, un bon gust natural, recolzat en una musicalitat no gens afectada, el seu millor atot. I això es manifesta de manera especial en el domini dels tempos lents en què excel·leix de manera especial. D’aquí que en el cas del Requiem de Mozart, van ser els moments més enèrgics, els d’una càrrega més rotundament dramàtica, on es van produir els moments menys reeixits i, en algun cas, especialment en els introductoris Requiem aeternam i Kyrie, amb un cert desequilibri orquestra-cor.
Un quadre de solistes vocals excel·lents –amb aquesta qualitat, per què cantants com Alegret, Puche, Arquimbau i Bordas no se’ls fa presents en cicles de més relleu?– i una orquestra eficaç, van arrodonir un concert feliç. Un concert que el Cor Jove necessitava per poder lluir com mereix una tasca que està endegant des de fa temps amb rigor i conseqüència.
