PALAU GRANS VEUS. In my solitude. Joyce Di Donato, mezzosoprano. Craig Terry, piano. Obres de J. Haydn, G. Mahler, J. A. Hasse, G. F. Händel, G. Giordani, A. Parisotti-S. Rosa, D. Ellington/E. Delange-I. Mills i L. Guglielmi-M. Monnot/E. Piaf. PALAU DE LA MÚSICA. 10 DE GENER DE 2021.
El Palau ha començat el 2021 amb la represa del potent cicle Grans Veus programat aquesta temporada, que ha inclòs l’esperat debut de Joyce DiDonato en aquesta sala vuit mesos després de la cancel·lació del recital previst l’any passat coincidint amb els mesos més durs de confinament. Entremig, la mezzosoprano americana ha actuat, entre d’altres, a El Escorial, Santander (recupereu-ne aquí la crítica) i València, però no a Catalunya, on ara ha tornat en el transcurs d’una nova gira per Espanya que l’ha de dur dimecres, si les condicions ho permeten, a Madrid.
Arreu els seus darrers programes s’han caracteritzat per l’eclecticisme i l’originalitat. En aquesta ocasió, conscient que a diferència d’altres cantants, a ella no li cal escalfar ni la veu ni les expectatives del públic de manera progressiva, DiDonato va començar no pas amb un seguit de peces breus, sinó amb una petita cantata de Haydn sobre el mite d’Arianna, de vint minuts de durada i que va requerir de la cantant grans dosis de teatralitat.
El moment més auster del concert, el van constituir tres dels cinc Rückert Lieder de Mahler, que va dir que era el primer cop que interpretava, tot i que ja els hi vam sentir aquest estiu al Festival de Santander. En tot cas, li van servir per lluir novament dosis de fiato, morbidesa i altres recursos tècnics i va aconseguir crear al Palau un ambient de recolliment i audició atenta que va culminar amb gairebé mig minut de silenci sepulcral que cap aplaudiment prematur no va gosar interrompre.
Amb aquest trumfo a la màniga –quants artistes poden presumir-ne?–, va arribar l’equador del concert amb dues àries barroques de Cleòpatra, una de Hasse i la cèlebre “Piangerò la sorte mia” de Händel. Fa tants anys que les canta, que les domina i en coneix els secrets de tal manera, que li van merèixer una llarga ovació.
Al llarg de la vetllada, a banda d’eixugar-se més d’una llàgrima d’emoció, DiDonato va agrair diverses vegades en un castellà entenedor –amb traces d’italià– i amb la capacitat comunicativa que la caracteritza més enllà de la música el fet de poder actuar en directe i va explicar que els últims mesos s’ha fet moltes preguntes per a les quals no troba resposta. També va descriure la situació en què ens trobem per la pandèmia com “una mateixa tempesta on som tots plegats, tot i que en barques diferents”. I com que la música, segons el que va dir, l’ha acompanyat sempre, tant en els moments dolents com en els bons, va donar pas a una recta final marcadament més lúdica, formada per cançons aparentment inconnexes, tant temàticament com estilísticament i en bona mesura arranjades per Craig Terry, que en aquest cas va ser més que mai molt més que un pianista acompanyant. Pocs professionals haurien pogut seguir la cantant en un recorregut amb canvis de registre tan accentuats.
Així, va encadenar “Caro mio ben” –sobre la qual va ironitzar, ja que és una de les primeres peces que aprenen els estudiants de cant–, Se tu m’ami / Star vicino, Solitude i La vie en rose. Les obligades propines van seguir en aquesta línia amb una versió de piano a quatre mans de Star dust –va sorprendre la destresa de la diva al teclat–, Over the rainbow i I love the piano.
A l’entrevista que vam poder-hi mantenir fa pocs mesos i que vam publicar al nostre número 372, Joyce DiDonato feia referència a una dita antiga del món de l’espectacle que afirma que sempre has de deixar el públic amb ganes de més. Alguns potser van trobar a faltar en el programa més àries canòniques del repertori i van pensar que el capítol de la cançó no estrictament lírica havia estat excessiu. Altres, en canvi, comentaven entusiasmats en acabar que el recital havia estat sorprenentment ben travat. Tant uns com altres, doncs, n’haurien volgut més.
