LA GIOCONDA d’Amilcare Ponchielli. Llibret d’Arrigo Boito. Anna Pirozzi. Dolora Zajick. Ildebrando D’Arcangelo. María José Montiel. Brian Jagde. Gabriele Viviani. Carlos Daza. Beñat Egiarte. Marc Pujol. Alessandro Riga (ballarí). Letizia Giuliani (ballarina). Dir. d’escena: Pier Luigi Pizzi. Cor i Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Guillermo García Calvo. LICEU. 1 D’ABRIL DE 2019.
Després de contemplar les gairebé quatre hores que dura aquesta producció de La Gioconda, de cremar les mans aplaudint els nombrosos moments de lluïment dels cantants –i ballarins–; després de sadollar-se d’espectacle operístic sense fissures, un hom no va acabar de sortir plenament satisfet del Teatre; havia viscut això i més, i fins i tot en algun moment s’hi havia implicat, però tanmateix quedava a l’ànim un “sí però no” en el qual aquest “no” fiblava amb agudesa, anguniejava, i en una certa mesura replicava i acusava l’adhesió al “sí”.
La raó es troba en el fet que aquesta Gioconda es mou, des de la mateixa concepció de l’obra –i especialment del llibret– fins a la dramatúrgia i finalment la forma d’interpretar dels cantants, una mica contra corrent. Tot tenia, per tant, regust a una concepció depassada, un pèl rància, més retrospectiva que no actual i, no cal dir-ho, prospectiva.
Que Arrigo Boito amagués el seu nom amb el pseudònim Tobia Gorrio en signar el llibret potser ja era premonitori d’una certa renúncia a un argument dels més poc consistents de la història de l’òpera del darrer segle i mig. Encara que el detall pugui sonar a anècdota, el drama amorós en què es basa aquesta obra abasta, no un duo, o un trio, sinó una relació pentagonal: el de dues dones enfrontades amb tres homes; una mena d’“embolica que fa fort” passional indigerible i finalment tràgic, amanit amb escenes festives brillants, amb exhibicions vocals de pes, amb cors poderosos i amb un ballet més que conegut i estimat; en definitiva, molta matèria per crear un espectacle operístic grandiloqüent més que no grandiós, però inevitablement en aquest cas llastat per aquell “no”. Alhora, Ponchielli, un compositor que ni va ser ni verdià ni verista, s’abandona a la truculència del llibret amb una partitura grassa, excessiva, encara que tanmateix d’una indiscutible riquesa d’idees. La seva és una partitura que afavoreix el bon cantar dels intèrprets, i un cert excés declamatori engrescador, no cal dir-ho, de les respostes entusiastes a les quals ens hem referit abans. Sobretot si la forma d’abordar-ho, alla antiqua, també hi col·labora.
La dramatúrgia es va involucrar en aquest context, sense transcendir-lo, sense diluir l’excés, més aviat tot el contrari. I amb tots els respecte i estima per a la gran artista que és Dolora Zajick, posar-la en el paper d’amant del jove príncep genovès Enzo Grimaldo (el també jove tenor Brian Jadge) cremava una mica la vista. Pur túnel del temps.
El quadre artístic va complir amb nota molt alta la seva tasca; va ser un bloc homogeni en un nivell elevat, amb puntes obligades en funció de la importància dels papers d’un repartiment en què la sorprenent absència a última hora de la titular Iréne Theorin no es va trobar a faltar gràcies a una poderosa Anna Pirozzi encapçalant un conjunt sense noms estel·lars però a la fi plenament satisfactori; si cal, i cal, la Cieca de María José Montiel forma part perceptible de les puntes indicades.
I el mateix es pot dir del cos de ball amb el duo de ballarins estrelles, d’una notable categoria. Guillermo García Calvo va tenir un feliç debut al capdavant d’aquesta producció, dirigida amb autoritat i fermesa en una tasca, no cal dir-ho, complexa. El cor tenia oportunitat de lluir-se i ho va fer amb més tendència a l’excés que no al matís.
Imatge destacada: Anna Pirozzi i Brian Jagde. © Antoni Bofill
