SCHUBERTÍADA A VILABERTRAN. Quartet Casals. Integral de Quartets de Beethoven, concert núm. 4 i núm. 5. CANÒNICA DE VILABERTRAN. 25 i 26 D’AGOST DE 2017.
Per Miquel Gené
“Una interpretació no és una defensa de principis abstractes, sinó més aviat una cerca constant d’un equilibri entre diferents veritats musicals igualment vàlides.”
Poder seguir l’evolució del Quartet Casals any rere any suposa un gaudi estètic deliciós, i alhora un aprenentatge musical, artístic i vital de primer ordre. Les paraules de Jonathan Brown, violista del quartet, que obren aquesta crítica, extretes del programa de mà dels seus cinc concerts a la Schubertíada de Vilabertran, expressen perfectament la manera com els Casals entenen la seva tasca i la seva vida: una cerca constant de respostes a preguntes que, segurament, no en tenen. El resultat d’aquesta inquietud, de no donar res per definitiu ni absolut, de qüestionar-se constantment allò que fan, és segurament el que els ha dut a convertir-se en un quartet de referència mundial i la flama que il·lumina el sorgiment d’un nou corrent quartetístic estatal.
El Quartet Casals ha decidit, per celebrar la seva simbòlica majoria d’edat –vint anys damunt dels escenaris–, afrontar un repte també simbòlic com és la interpretació de la integral dels Quartets de Ludwig van Beethoven, un dels cims del gènere i un repte de maduresa per a tot quartet de corda. Quinze Quartets que els Casals ja havien tocat per separat, però dels quals ara presenten una nova lectura, com m’explicava Abel Tomàs en una conversa recent: “Ara estem tornant a treballar Quartets que feia deu anys que no tocàvem i estem canviant els arcs, els digitats… Tot va evolucionant sempre”. Quinze Quartets que podrem tornar a escoltar aquesta temporada a l’Auditori de Barcelona en sis concerts, els dies 3, 5 i 6 d’octubre i 27, 29 i 30 de maig i que el Quartet Casals enregistrarà durant el 2018 amb el segell Harmonia Mundi.
“Tocar Quartets és donar a entendre la pròpia visió musical amb la màxima claredat i alhora ser totalment receptiu a les indicacions dels altres tres a l’escenari.”
De nou amb les paraules de Jonathan Brown ens situem damunt l’escenari. El Quartet Casals utilitzà cinc dies per assolir els quinze Quartets de Beethoven a Vilabertran, tot organitzant-los buscant l’equilibri entre èpoques, durades i elements musicals concrets. Una elecció encertada que permetia al públic assistent fer-se una idea de les diferents aproximacions del compositor al gènere en cada programa.
L’enfocament de les obres dels Casals partia de la mateixa sensibilitat, capacitats i manera de fer que ja els coneixíem: domini absolut del pes dels seus arcs, amb el qual perfilen l’atac exacte que volen en cada moment; capacitat per desenvolupar una paleta de colors rica i plena de matisos; una respiració de conjunt sòlida i en alguns moments extremadament intuïtiva; control i amplitud dels diferents paràmetres interpretatius: dinàmiques, pulsació i sentit mètric; una individualitat perfectament encastada dins del sentit de conjunt, i un bon equilibri de veus.
“Cap realitat és sacrosanta en el món de Beethoven, cap affekt és complet fins que no ha revelat dins seu la llavor del seu oposat.”
Amb Jonathan Brown arribem de ple als conceptes d’oposició i contradicció que, lluny de resultar conflictius, en el cas dels Casals intueixo que són un dels camins que han triat per progressar. Una –o un miler– de passes més en l’evolució de la seva veu, en la qual introdueixen una sèrie de discordances que la fan més rica i complexa, potser també menys estable, però segurament més interessant.
El tractament de cadascuna de les veus ha guanyat en individualitat i té una personalitat més forta i definida, fet que a vegades xoca amb la idea de conjunt. Tot i això, i aquí està la màgia del quartet i els seus anys d’experiència, la fluïdesa amb la qual les encaixen i l’atracció que generen les unes sobre les altres mantenen el bloc estable i unit, però no estàtic, en una unió de contraris que ens pot fer pensar en la imatge d’un cos sòlid en mutació constant o d’un sistema estel·lar en un moviment perfectament equilibrat. D’aquests equilibris neixen moments tan màgics, per la seva aparent contradicció i perquè ens mostren un Beethoven totalment nou, com els del “Presto” de l’opus 18 núm. 3 o del “Molto Adagio” de l’opus 59 núm. 2, en els quals les veus greus, que haurien d’acompanyar en un segon pla, prenen el protagonisme i condueixen les primeres fins a una nova dimensió de l’obra.
La manera de conjuntar-se mètricament queda tocada, inevitablement, per l’augment d’aquesta individualitat. Cadascuna de les veus expressa la pulsació lliurement, encara que de manera controlada i en moments concrets. Això, tot i fer perdre certa conjunció en alguns passatges, ofereix una interpretació del pols del grup més rica i imprevisible i permet tractar, a través d’ella, diferents elements expressius: l’ansietat generada en la sensació d’accelerar a l’“Allegretto” de l’opus 59 núm. 2 o la lluita en els desajustos mètrics del “Larghetto” de l’opus 95. Paradoxalment, la sensació final és que el sentit mètric general del grup és més estable i menys exuberant en la seva fluctuació del que ens havien ensenyat en altres ocasions, però més complex i inestable en l’encaix de les seves parts.
Deixant de banda els elements contradictoris, el quartet segueix creixent en el domini dels diferents paràmetres que abans comentàvem –control de pes, de volums i balanç sonor– i la seva múltiple combinatòria, fet que li ha permès ampliar els seus registres de color i expressius, molt més matisats i amb unes variants que semblen no tenir final. Magnífics exemples d’això els vam poder trobar, entre d’altres, al “Vivace” de l’opus 135, una autèntica lliçó de control del pes, i a l’“Andante” de l’opus 130, sens dubte un dels moments més emotius dels concerts.
La canònica de Vilabertran, amb la seva excessiva reverberació, no és el millor espai per valorar l’equilibri sonor entre veus. En els dos concerts, el violoncel d’Arnau Tomàs sovint prenia massa espai i la viola de Jonathan Brown quedava ofegada pels seus companys. La Gran Fuga, op. 130 amb la qual el Quartet Casals tancà el cicle, va patir especialment la falta d’una acústica més neta: totalment dominada pels dos violins en els passatges fortissimo, violoncel i viola quedaren ofegats, i es perdé d’aquesta manera tota la màgia de poder resseguir les quatre veus en el seu esdevenir comú.
“Amb Beethoven no hi ha respostes senzilles ni decisions fàcils; com Theodor Adorno afirmà: «Beethoven es resistia a conciliar en l’art el que no està conciliat en la realitat».”
Reunits a l’entrada lateral de la canònica, tancats sobre si mateixos i visiblement emocionats i exhausts després d’acabar la primera escomesa a la integral dels Quartets de Beethoven, els membres del Quartet Casals potser es sentien d’aquesta manera: satisfets per haver assolit per primera vegada una fita històrica, però convençuts que el camí per conciliar allò que volen amb allò que han aconseguit tot just acaba de començar. De la mateixa manera, aquest text que intenta explicar la seva música, i que fa anys que s’escriu, posa aquí un nou punt i a part convençut que encara no ha pogut expressar res més que una engruna de la complexitat d’elements que aquests músics prodigiosos posen en joc en cada concert de manera brillant i amb resultats corprenedors. El públic assistent així ho va entendre i va acomiadar els músics dempeus i amb una llarga ovació.
