Pere-Albert Balcells: ‘Apollo et Hyacinthus’ de Mozart. De la forma a l’expressió
247 pàgines
Dinsic Publicacions Musicals, Barcelona, 2020
Dinsic Publicacions està reactivant la seva col·lecció de llibres sobre musicografia. Ben aviat sortirà l’epistolari entre Eduard Toldrà, Manuel Clausells i Josep Carner compilat per Manuel Capdevila i Font, amb el nom de Giravoltant el maig. Es tracta d’un llibre que recull les cartes intercanviades entre ells i és complementat per un aparat documental de caire miscel·lànic amb extractes de la premsa de l’època, els repartiments i programes de mà de les representacions, entre altres informacions vinculades a l’òpera de Toldrà. L’editorial catalana també ha anunciat la republicació d’alguns títols escrits pel musicòleg i director musical Joan Grimalt (Terrassa, 1960), com Escoltar el segle XX i Música sacra: 9 audicions i un pròleg; i també del músic i professor d’anàlisi i piano Pere-Albert Balcells (Barcelona, 1957), com l’Autoretrat de Mozart amb què, fa un quart de segle, va començar a ser reconegut com un dels màxims especialistes espanyols en la figura i obra del compositor salzburguès. Seguint aquesta línia, fa mesos també van reaparèixer en català (i en espanyol per primera vegada) els quatre volums de la breu col·lecció d’aproximacions divulgatives sobre les òperes de maduresa de Mozart elaborades fa una dècada per Balcells. El mateix binomi, Balcells-Dinsic, acaba de publicar l’estudi Apollo et Hyacintus de Mozart. De la forma a l’expressió, sobre la primera òpera mozartiana, escrita a partir d’un llibret en llatí el 1767, quan tenia onze anys.
Les circumstàncies de la creació queden breument apuntades a la introducció, després de l’exposició dels paràmetres principals en què es basa l’anàlisi morfològica fonamentada en els procediments compositius més recurrents (amplificació, dilatació, constricció, ornamentació…). Uns procediments en què l’autor fonamenta la dissecció específicament centrada en la distribució de períodes i frases musicals. D’aquesta manera també aprofita les primeres pàgines per comentar dos tractats de l’època com són la Introducció a la composició vocal (1758) de Friedrich Whilhelm Marpurg i l’Assaig sobre un ensenyament de la composició de Christoph Koch (en tres volums, del 1782, 1787 i 1793). En conjunt, es tracta d’un exercici hermenèutic de perfil semiològic, musicològic i històric que analitza tant la microestructura com la macroestructura, tot deixant l’àmbit de la semàntica com a únic espai possible per a l’escassa especulació estètica en el seu plantejament.
La contribució de Balcells no suposa un resum de troballes prèvies, sinó que neix del propi discerniment intuïtiu i lògic vehiculat per una redacció concisa i austera en un discurs dens, curull de tecnicismes i en què no hi ha res particularment sobrer en els raonaments a l’entorn de les intencions dramatúrgiques del vincle literari-musical. El caràcter metòdic de l’autor també queda reflectit en l’ordre i l’exactitud amb què crivella les múltiples inflexions musicals partint de la vessant morfosintàctica: des de la concepció rítmica i els incisos orquestrals fins a les didascàlies, la vocalitat i els aspectes historicoestètics. D’aquesta manera demostra com Mozart va assumir l’ofici i el domini dels recursos i models formals de l’època (sobretot en l’ús d’àries da capo, l’escriptura vocal o la relació tutti-solo). A més, n’aborda les problemàtiques compositives, les possibles solucions al seu abast, els motius pels quals no les va seguir i quina solució va trobar-hi.
Com en llibres anteriors, Balcells explica l’obertura de l’òpera a les pàgines finals. En aquest cas ho justifica per la facilitat de vincular-la amb la quarta escena, la protagonitzada pel rol de soprano de Melia. Igualment ubica la descripció de les introduccions orquestrals de cada número musical al final del comentari d’aquests, i abans del resum gràfic de l’estructura que inclou els elements musicals i els íncipits dels blocs temàtics. En canvi, s’hi enyora algun incís genèric o detallat sobre el tractament dels recitatius. Quelcom que no manlleva l’agudesa de l’enfocament seguit, ni l’entusiasme davant una eina que necessita aparellar-se a una lectura pausada i a l’audició dels números musicals per copsar la dimensió artística de l’òpera de Mozart i la profunditat escrutadora de Balcells.
Per això cal felicitar el segell Dinsic, que ha apostat per l’autoria nacional en un tipus de llibre ultraespecífic, molt infreqüent en llengua espanyola i, encara més, en català. L’edició austera i el grafisme elemental reforcen la comprensió i l’estructura visual de, per exemple, les pàgines que recreen esquemes i fragments de partitura. El joc visual es complementa amb unes poques il·lustracions, el peu de foto de les quals s’ubica en un índex al final del llibre: és una solució editorial plausible, però poc pràctica per al lector, atès que és obligat a trencar la continuïtat de la lectura d’aquesta eina de referència per consultar i per estudiar. Que en vinguin més, sisplau.
