Andreas Ottensamer, clarinet. Emmanuel Pahud, flauta. Kammerakadamie Potsdam. Dir.: Albrecht Mayer. Obres de Danzi, Mozart i Stamitz. Decca, 2017
Tal com diu l’adagi, “encara que es vesteixi de seda, la mona mona es queda”. I aquesta és una mica la impressió que fa el CD gravat per Andreas Ottensamer per a Decca, on interpreta música per a clarinet dels Stamitz, de Danzi i de Mozart. I és que al costat del geni de Salzburg, els seus tres col·legues queden empetitits, per més que sigui un fora de sèrie com Ottensamer (solista de la Filharmònica de Berlín) qui ens els brindi amb el seu instrument.
El cedé es titula, molt enginyosament, New era, amb referència a l’Escola de Mannheim, una plaça privilegiada de la qual Danzi i els dos Stamitz van ser representants egregis des de mitjan segle XVIII fins a inici del XIX. Però també aquesta New era té a veure amb el clarinet, ja que fou en el clima de llibertat artística d’aquesta ciutat del Rin on van sortir els primers concerts per a l’instrument, com el de Johann Stamitz, i on –de tornada de París el 1778– Mozart es va enamorar del seu so, tal com consta en la carta que va escriure al seu pare: “Si tinguéssim clarinets a l’orquestra! No us imagineu els efectes meravellosos que les flautes, els oboès i els clarinets produeixen en una simfonia”.
Amb instrument modern, al costat de la Kammerakademie Potsdam (que sona fantàsticament bé), Ottensamer interpreta el Concert per a clarinet de Johann Stamitz, el setè dels onze que va escriure el seu fill Carl, i el Concertino per a clarinet, fagot (transcrit per a corn anglès) i la Fantasia sobre “Là ci darem la mano” de Danzi.
Tota aquesta música, que té el mèrit innegable d’haver forjat un estil, sona petita al costat de dues pàgines operístiques de Mozart, arranjades per Stephan Koncz: “Se viver non degg’io” de Mitridate, re di Ponto i “Batti, batti, o bel Masetto” de Don Giovanni, que Ottensamer interpreta al costat de la flauta excepcional d’Emmanuel Pahud, company seu a la Filharmònica de Berlín.
