CONCERT ANGELA GHEORGHIU I SAIMIR PIRGU. Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu. Dir.: Ramón Tebar. Àries, duos i obertures d’òperes de Händel, Verdi, Donizetti, Massenet, Gounod, Cilea, Dvořák i Puccini. LICEU. 25 D’ABRIL DE 2014.
Per Jaume Comellas
Un concert d’àries, duos i obertures d’òpera constitueix la variant més mengívola i assequiblement saborosa de l’espectacle líric. S’hi concentren factors tan atractius com normalment una tria de moments coneguts del repertori i amb la consegüent capacitat d’exhibició còmoda dels seus protagonistes, sense la càrrega d’haver de sostenir el pathos propi de tot un discurs operístic integral. Per contra, hi ha el problema que, com s’esdevé amb els lieder, a cada canvi de tema (ària), cal canviar també el context, cal posar-se al damunt el caràcter propi d’aquest, del personatge i de la situació.
El que ens ocupa, servit per una figura consagrada, la Gheorghiu, i per un tenor emergent a gran intensitat, Pirgu, per força havia de ser un espectacle brillant. Un festival del lluïment de dues veus esplèndides, de dos artistes rics en recursos que van saber explotar molt bé les possibilitats del tipus d’esdeveniment.
La soprano Angela Gheorghiu va aprofitar l’avinentesa per mostrar la cara més directa i indissimulada de la figura de la diva. Va ser, en aquest sentit, una interpretació perfecta d’aquest paper, sense renunciar gairebé a cap detall: des de la potenciació amb posats de tota mena de la que era en ella mateixa majestuosa indumentària, a tot un recital de gesticulació de tota mena adreçada al públic, als membres de l’orquestra i al guàrdia urbà de la Rambla. I també, importantíssim, cantar en part a la seva, sotmetent més del compte el bon jan de Ramón Tebar i l’orquestra a una atenció als seus tempi, a les seves pauses i fins i tot a alguna concessió espúria. Però a la fi això complau i agrada el públic –per cert, ni molt menys ple–, i, per tant, tot va acabar enmig d’un entusiasme desfermat, amb ram de flors improvisat inclòs, recordatori de la seva indiscutible imatge i tot el que vulgueu. I en l’agraïment, concessions en els encore, amb, fins i tot, pseudoimitació de Gina Lollobrigida en la pel·lícula, justament, La dona més bella del món, si la memòria no m’erra el títol del film. Poc importava que la seva versió de l’inicial “Lascia ch’io pianga” de Rinaldo hagués produït un ictus a Cecilia Bartoli, o que la de la bellíssima ària de la lluna de Rusalka quedés condicionada per l’atenció a la partitura. Amb tot, un dels seus millors moments del concert, junt, així mateix, amb l’esplèndid cant de “Pleurez mes yeux” de Le Cid i els duos.
Saimir Pirgu va cantar molt bé, dit així tal com raja. És un cantant musicalment sòlid, amb una veu no excessivament gran, però ben treballada. Va posar-hi rigor –quadratura–, i exquisidesa i equilibri en totes les seves intervencions; va servir cada ària amb la calidesa i emoció que requeria i va actuar en conseqüència en els duos, parcel·la en la qual, insistim-hi, els dos cantants va reeixir en gran manera, final discutible de l’“O soave fanciulla” a part. Pirgu va tenir el mèrit de superar el repte que una ària tan coneguda i mastegada com “Una furtiva lacrima” arribés amb un punt particular de novetat, de creació, fins i tot de transcendència. I això, no és fàcil.
