GÖTTERDÄMMERUNG (El capvespre dels déus) de Richard Wagner. Iréne Theorin. Lance Ryan. Samuel Youn. Hans-Peter König. Oskar Hillebrandt. Jacquelyn Wagner. Michaela Schuster. Cristina Faus. Pilar Vázquez. Isabella Gaudí. Anna Alàs. Marina Pinchuk. Orquestra Simfònica i Cor del Gran Teatre del Liceu. Dir. musical: Josep Pons. Dir. escènica: Robert Carsen. Producció: Bühnen der Stadt Köln. LICEU. 7 DE MARÇ DE 2016.
Per Mercedes Conde Pons
Ja s’ha dit tot en altres mitjans periodístics i, sobretot, a les xarxes socials –la febre dels nous mitjans de comunicació inunda també el món operístic– d’ençà de l’estrena d’aquest Capvespre dels déus, darrera jornada d’aquesta llarga Tetralogia de Wagner que hem vist al Liceu en el decurs de quatre anys i que ara arriba a la culminació.
Dificultats d’agenda ens havien fet impossible anar a l’estrena. Passat el fervor inicial, rodat l’engranatge d’aquest complex operístic que és Wagner, aquesta producció assolia velocitat de creuer i rumb clar i sòlid en la funció de dilluns passat.
Les claus d’aquest èxit, merescudíssim, cal trobar-les en dos factors principals. El primer de tot, el protagonisme vocal d’un conjunt de solistes d’altíssim nivell, liderats per l’única i inoblidable Brünnhilde de la soprano sueca Iréne Theorin. El segon factor, i no menys important, és l’evolució ascendent i de gran solidesa que ha fet aquesta producció, des del Rheingold inicial fins a aquest Capvespre que clou la Tetralogia, tant a nivell escènic com musical.
Mèrit també indiscutible i èxit merescut per a Josep Pons, per fi ovacionat pel públic junt amb la seva orquestra, en un treball musical seriós, profund i devot que, ens n’alegrem, demostra que el seu projecte tenia un sentit. Han calgut mesures dràstiques, és cert, però els resultats parlen per si sols. L’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu va resistir les prop de cinc hores de música amb una gran concentració, que es palesava en un empacament i empastament sonor digne d’una orquestra d’un teatre de primera línia. Almenys, amb aquest Wagner, el Liceu s’ha situat al nivell que li pertoca per tradició. Malgrat les dimensions estratosfèriques del forat escènic –principal “però” de la producció de Carsen–, l’orquestra no va tapar excessivament les veus, gràcies a un control mesurat dels volums, i igualment dels tempi, molt atents al discurs i a les veus solistes.
La versió de Pons és orgànica, com orgànic és el missatge que Carsen vol transmetre amb aquesta producció, que ataca el canvi d’era causat per l’excés tecnicista des del punt de vista ecològic/natural. Els desastres naturals causats per la mà de l’home són els que porten a la seva autodestrucció. Els totalitarismes se succeeixen –tant dictador és Wotan com després ho és Gunther mogut pels fins de Hagen, fill d’Alberich– i al final només l’amor i el retorn a l’ordre per la via extrema, l’autodestrucció, pot obrir una escletxa d’esperança a un renaixement natural i, per tant, vital.
Potser perquè ja estàvem acostumats a l’estètica de Carsen, després de quatre anys veient el mateix escenari i vestuari, la producció d’aquest Capvespre no semblà ni tan buida ni tan depriment, o no més del necessari, en aquest cas justificat. El més ben aconseguit de tota la Tetralogia, apel·lant a la dita anglesa less is more (menys és més), resulta sens dubte el final, la immolació de Brünnhilde. Després d’un moment de protagonisme davant el teló d’acer, que afavorí el que més importava en aquells moments, és a dir, gaudir de la meravellosa veu d’una de les millors Brünnhilde de tots els temps: Iréne Theorin, la il·luminació a contrallum deixava el perfil de la valquíria retallat enmig de la fumera que crema la pira funerària on hi ha Siegfried i que s’apaga amb una pluja que presagia un renaixement: l’esperança.
Ja hem comentat l’excel·lent nivell vocal dels solistes, però es pot fer esment especial, al marge de l’adequació insuperable de la cantant sueca ja evocada en el paper de Brünnhilde, el magnífic Hagen de Hans-Peter König: presència vocal i escènica d’una rotunditat insòlites. Molt lloable el Gunther de Samuel Youn, com també l’esforçat i heroic Lance Ryan, que va aconseguir no generar patiment en una pàgina per se compromesa. Jacquelyn Wagner tenia una doble empresa, com a Gutrune –molt correcta, tot i que amb un volum una mica limitat per a aquesta pàgina– i com a tercera Norna. En el trio amb les altres dues nornes, Cristina Faus i Pilar Vázquez, totes tres van estar excel·lents, magníficament harmonitzades. Igualment van lluir-se les juganeres nimfes del Rin: Isabella Gaudí, Anna Alàs i Marina Pinchuck, molt ben coordinades i empastades. Espectacular la Waltraute de Michaela Schuster: el seu duo amb Brünnhilde va ser un dels moments més commovedors de l’òpera.
Amb aquest Capvespre dels déus es clou un projecte vital en la trajectòria musical de Josep Pons, potser el més destacat del seu període com a titular de l’Orquestra Simfònica del Gran Teatre del Liceu i com a director musical del Teatre. Tant de bo la feina realitzada a consciència tingui ressò en altres títols esdevenidors, tant sota la seva batuta com amb altres directors convidats.
