ROSAS DANST ROSAS. Coreografia: Anne Teresa De Keersmaeker. Ballarins: (en alternança, 4 ballarines) Laura Bachman, Léa Dubois, Anika Edström Kawaji, Yuika Hashimoto, Laura Maria Poletti, Soa Ratsifandrihana. Creació: Anne Teresa De Keersmaeker, Adriana Borriello, Michèle Anne De Mey, Fumiyo Ikeda. Música: Thierry De Mey, Peter Vermeersch. Producció 1983: Rosas & Kaaitheater. Coproducció 2017: Sadler’s Wells (London), Les Théâtres de la Ville de Luxemburg. MERCAT DE LES FLORS. 6 D’OCTUBRE DE 2017.
Per Clàudia Brufau
Sense treva. Quatre dones es llancen a un exercici rigorós i perseverant: una hora i mitja d’execució d’una coreografia que destil·la minimalisme a la màxima potència. La reiteració austera d’una frase rere l’altra penetra a poc a poc en la ment i el cos empàtic dels espectadors. No hi ha escapatòria, mentre elles s’apoderen del temps i l’espai, caiem presoners dels seus patrons i del ritme palpitant de la partitura amb un ritme implacable.
Han passat 34 anys de l’estrena, i aquest clàssic de la dansa postmoderna segueix vibrant i interpel·lant-nos. Amb Rosas danst Rosas, la coreògrafa i ballarina Anne Theresa de Keersmaeker va consolidar el seu lloc irrefutable en el panorama de la dansa a Bèlgica, a Europa i de retruc a tot el món. El 1982 es va estrenar amb un duet hipnòtic, Fase, amb música d’Steve Reich. Per a Rosas danst Rosas (1983) va comptar amb la complicitat dels compositors Thierry de Mey i Peter Vermeersch, que van escriure’n una partitura. El títol de la peça el podríem traduir per “Roses balla Roses”, és a dir, la companyia es balla a si mateixa. Si bé el nom de la formació pot evocar una feminitat delicada o estereotipada –per l’associació floral que hi podem fer–, l’apoderament que exercien sobre l’escenari De Keersmaeker i les altres tres ballarines amb les quals va crear la peça (Adriana Borriello, Michèle Anne de Mey, Fumiyo Ikeda) va deixar el públic perplex davant la relació tensa entre composició i significat.
Rosas danst Rosas arrenca amb les quatre ballarines ajagudes al terra, vestides amb uns sweaters grisos, unes faldilles balderes i unes sabates marrons, el look no podria ser més dels anys vuitanta. L’escenari gairebé despullat acull la mirada gràcies a la seva bella brutalitat. Durant vint minuts no se sent música, només les inspiracions i exhalacions energètiques que acompanyen la frase de gests quotidians que les ocupa. Rodolen d’un costat a un altre de l’escenari, s’incorporen de genolls, aixequen el braç i s’acaben tocant la cabellera. Tornen a començar. Aquest primer moviment de la composició coreogràfica sembla que s’inspiri en una nit d’insomni.
Tractant-se d’una coreografia dels vuitanta, no hi podien faltar les cadires. Al segon moviment, les ballarines assegudes a les cadires juguen; assentiments bruscos que busquen l’aprovació d’una altra cara, tracen complicitats desafiants, suspensions, moviment de braços. Això contrasta amb el so metàl·lic de la música i la geometria de la coreografia que imita una cadena de muntatge industrial. La gestualitat de les ballarines és afilada, talla l’aire. L’estructura de contrapunt complexa de la coreografia desprèn una força imparable, en la qual les quatre dones semblen tretes d’una rutina de musical dels anys trenta, a l’estil de Busby Berkeley. Aquí és on emoció i matemàtiques es fusionen per formar part de la mateixa equació. Què hi ha sota la façana de la coreografia minimalista? Es tracta d’un desafiament a la roda del convencionalisme burgès?
La sensació de frustració es barreja amb la d’intriga. Un es pregunta si ja n’ha tingut prou o la coreografia encara depara grans moments. Les percepcions canvien bruscament, de frustració a estar meravellat. El tercer moviment arrossega les ballarines, cansades després d’una hora d’exercici sense parar, a perseverar en la seva batalla rítmica. En aquesta fase les quatre ballarines s’embarquen en espirals, cercles i teixeixen un laberint de traços al terra. La fatiga està coreografiada, perquè les ballarines, exhaustes, continuïn apoderades amb un somriure. Rosas danst Rosas posa a prova l’espectador, però et manté en tensió constant, en la qual no pots parar d’intentar desxifrar les regles i alhora perdre’t en el caos. Les ballarines en aquesta funció van estar formidables en cada exhalació, somriure, assentiment o gest. I per acabar, una observació: l’obra de De Keersmaeker s’hauria d’incloure en el currículum de matemàtiques, música i educació física.
